50 premis Ausiàs March
El certamen poètic de Gandia, una referència literària de primera importància, arriba a la cinquantena edició
La història dels premis Ausiàs March de Gandia va començar l’any 1959 com a celebració del cinqué centenari de la mort del nostre poeta fundacional. Per què, doncs, parlem de cinquanta premis només, si n’haurien de ser uns quants més? Perquè tot no van ser flors i violes, durant aquells anys iniciàtics, precisament.
Els premis Ausiàs March del 1959 van ser una excepció a la mediocre rutina d’una època trista en què la nostra literatura vivia entre la catacumba i la clandestinitat, per no dir en la més trista misèria artística i intel·lectual; per això, entre altres coses, els considerem excepcionals, com un punt de partida, o com l’esclat que va fer brollar l’esperit dels valencians. En aquells anys, parafrasejant el que Raimon diria després, nosaltres, els valencians, no sols veníem d’un silenci de segles, sinó que vivíem en un silenci de dol. Per això, la brillantor d’aquella convocatòria va ser enlluernadora, gràcies als dos guanyadors, Pere Quart i José A. Goytisolo, exponents d’una nova tendència poètica, la del realisme crític, que se’n digué.
Tanta energia poètica, però, encegà més d’un, i durant els tres anys següents els premis no es van poder convocar. I en reprendre’s ja va ser tot diferent. No cal sinó repassar els llibres guanyadors al llarg de la dècada dels seixanta per a adonar-se de fins a quin punt la qualitat poètica havia caigut al mínim, i com, vist el panorama des d’ara, a penes si se salven uns quants títols i autors de la carrincloneria oficial de l’època. L’excepció que confirma la regla seria Vicent A. Estellés, guanyador l’any 1966 amb L’inventari clement, un llibre que no es publicaria fins al cap de cinc anys per problemes diversos.
La brillantor d’aquella convocatòria va ser enlluernadora, gràcies als dos guanyadors, Pere Quart i José A. Goytisolo
Els premis Ausiàs March reprendrien volada, per tant, a partir dels anys 70, i això, tant en valencià com en castellà. Una dècada, aquesta dels 70, de què, amb el pas del temps, tot i no estar encara molt ben estudiada, cada dia se’n veu més clara la rellevància i la significació estètiques, i també la vitalitat. Una dècada en què els Ausiàs March esdevindran, més que abans, una referència de prestigi literari i una plataforma de llançament de noves veus, com és el cas de Marc Granell, que en resultà guanyador l’any 1979 amb el poemari Materials per a una mort meditada.
A partir d’aquest any, tot i els problemes civils de l’època, dels quals Gandia i els premis no se’n pogueren deslliurar (i que provocaren la convocatòria d’uns altres premis alternatius, primerament —els premis La Safor—, i el naixement dels Premis Senyoriu d’Ausiàs March, després), gràcies a l’espenta creativa de la nova fornada de poetes joves, i als canvis de mentalitat i d’estètica que es produïren, els premis de Gandia consolidaren una trajectòria realment exemplar. De fet, la major part dels noms referencials de la poesia valenciana i catalana dels últims trenta anys, des dels huitanta fins a l’actualitat, formen part de la història dels premis gandians. Noms com els de Vicent Alonso, Gaspar Jaén, Enric Casassas, Albert Roig, Josep Ballester, Anna Montero, Iban Llop, Rubén Luzón, Àngels Gregori, entre altres, seran una mostra de l’aportació poètica que han fet els premis de Gandia a la renovació de la tradició lírica que Ausiàs March inicià fa més de cinc-cents anys.
La modernitat i la tradició de la paraula bellament escrita en vers, per tant, s’han fos en un cos poètic que ara mateix marca la pauta i l’excel·lència d’uns premis literaris que formen part de la memòria culta dels valencians. I que són un senyal lluminós del que Gandia és —una ciutat literària, la ciutat dels nostres clàssics, tant dels antics com dels moderns— i vol i aspira a ser, un lloc de referència literària a Europa, el nostre context cultural de present, i de futur. I això, tant dins del nostre àmbit lingüístic com en el conjunt hispànic, i mediterrani, espais culturals dels quals ens sentim formar part vitalment. Un somni? Un desig? Una il·lusió? Una realitat que hem construït entre molts, i que esperem dur encara més amunt, amb l’ajuda de tots. Fins al cim o el cel. Perquè d’ales, de ganes, d’idees, i de projectes, als poetes no ens en falten. I cap crisi no ens farà callar. Perquè ens neguem a tornar al silenci d’on vam voler eixir fa ja més de cinquanta anys.
