_
_
_
_
_
REPORTATGE

Ironia i mesura

La UAB va ser la primera de les universitats espanyoles que va distingir Ferrater Mora amb el doctorat honoris causa

"Ex-libris" que Joan Brossa va fer per al llegat Ferrater Mora, ara logotip de la càtedra.
"Ex-libris" que Joan Brossa va fer per al llegat Ferrater Mora, ara logotip de la càtedra.

Per a una estudiant dels anys seixanta, Josep Ferrater Mora era un filòsof que s’havia hagut d’exiliar als 24 anys, quan tot just havia començat la seva carrera acadèmica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) com a deixeble de Joaquim Xirau. Sabíem que era l’autor d’un utilíssim Diccionario de filosofía i d’un manual de lògica matemàtica gràcies al qual vam començar a conèixer que existia una lògica diferent de la lògica aristotèlico-tomista que els nostres professors ens ensenyaven. Un cop llicenciada i aprofitant una estada als Estats Units, el vaig voler conèixer personalment a la Universitat de Bryn Mawr, una universitat femenina on Ferrater va acabar arrelant el 1949 després d’haver viscut a l’Havana i a Santiago de Xile.

Aquella primera trobada amb Ferrater no va ser gran cosa. Ens va rebre, a mi, el meu marit Francisco Rico i l’hispanista Ciriaco Morón, en un despatx minúscul del departament de Filosofia de Bryn Mawr, i l’entrevista va ser curta i no del tot acollidora. La primera impressió que feia Ferrater no era la d’un home que esmercés simpatia i cordialitat a tort i a dret. En aquells moments acabava de publicar el llibre El ser y la muerte, primer intent de bastir el que finalment seria la seva manera específica de fer filosofia, un mètode que va batejar amb el nom d’“integracionisme”, i que va explicar amb més detall en llibres posteriors: El ser y el sentido i De la materia a la razón. S’ha de reconèixer que “integracionisme” no era un concepte engrescador, era més aviat equívoc, raó per la qual l’esforç de Ferrater a fer una filosofia pròpia no va tenir gaire fortuna, cosa que ell mateix reconeixia amb humor (“no ha interessat a ningú”), però que sempre va lamentar. Tot filòsof voldria ser capaç d’albirar el seu sistema, de poder oferir al món un pensament original. Ferrater ho va fer, però amb poc èxit. Contra el que hauria volgut, ha passat a la història com l’autor del millor i més complet diccionari de filosofia en llengua espanyola. Que no és poca cosa. Quatre volums monumentals que va qualificar d’“obra impossible”, una “oda començada... que no puc acabar mai”.

La UAB va ser la primera de les universitats espanyoles que va distingir Ferrater Mora amb el doctorat honoris causa, el 1979. Vaig tenir l’honor de fer-li la laudatio. Estrenada la transició a la democràcia, no em vaig voler fixar tant en la seva obra filosòfica, que sempre és més atemporal, com en un llibre que primer va passar una mica desapercebut, però que anys després ha estat profusament reeditat, la darrera vegada ara mateix a La Butxaca: Les formes de la vida catalana. Segons explicava el seu autor, la intenció que el va dur a escriure’l va ser explicar als xilens com érem els catalans. De fet, estava perfilant el seu autoretrat i també la seva manera de filosofar. La ironia, el seny, la mesura i la continuïtat, les quatre virtuts fonamentals del català, eren les virtuts de Ferrater Mora i els valors que l’inspiraven. La seva és una filosofia mesurada i assenyada, perquè “l’home mesurat és aquell que admet el sí i el no de totes les coses”. Per això és integracionista, perquè defuig els absoluts, les majúscules i les essències de tota mena, sabedor que la realitat mai no es pot encabir en grans conceptes, sinó que ha de ser vista amb certa distància, amb admiració, sí, però sense la passió i la vehemència que ofusquen i impedeixen una visió clara.

El que va començar sent l’admiració d’una alumna per un mestre llunyà que, com molts d’altres, havia estat exclòs de les universitats espanyoles, aviat va esdevenir una excel·lent relació de col·lega i amic. Ferrater Mora venia sovint a Barcelona, on hi tenia la seva germana. Mai no va deixar de sentir curiositat pel que es feia aquí. Mai no va desvincular-se ni del seu temps ni del seu país. Donava conferències, escrivia als diaris, participava en cursos, perquè no volia perdre la connexió i perquè es volia mantenir fidel a la realitat; com deia, tocar de peus a terra.

A diferència de la majoria de pensadors espanyols que menyspreen la filosofia del seu país (els catalans no en són una excepció), Ferrater va admirar Eugeni d’Ors, Unamuno i Ortega. De D’Ors subratlla la importància de “l’obra ben feta”, una qualitat que no li pot ser regatejada a qui va emprendre tot sol i sense gaire ajut de ningú (“perquè és més ràpid que tenir un equip”, ironitzava) una obra de la magnitud del Diccionario de filosofía, i que no es cansava de revisar i corregir cada edició dels seus llibres. El tarannà irònic i escèptic que cultiva amb virtuositat admirable el porta a abraçar la proposta orsiana de “creure sols a mitges” en les coses, per tal de relativitzar-les i desdramatitzar-les. Aquest mateix tarannà l’ajuda a viure amb optimisme, obertura i fins i tot il·lusió el destí de l’exiliat. Com ha explicat molt bé Jordi Gràcia, Ferrater Mora va ser dels pocs exiliats que no va convertir en tragèdia la seva condició, sinó que la va afrontar amb ganes d’aprofitar tot el que li oferien els llocs que el van acollir. Havia fet seves les paraules del savi grec: “No queixar-se ni exultar, no plorar ni riure, sinó comprendre”.

Ferrater va ser capdavanter en tot. Va ser el primer a publicar en castellà un llibre de lògica matemàtica, el primer a parlar de filosofia analítica, el primer que va publicar un llibre sobre ètica aplicada. Quan la filosofia pura el va començar a avorrir, es va posar a fer cinema, a escriure novel·les i contes. No li va representar cap esforç adaptar-se a les noves tecnologies, i ho va fer abans que ningú. Tenia la casa plena d’ordinadors... i de gats! La seva segona esposa, Priscilla Cohn, havia aconseguit convertir-lo a la causa dels drets dels animals.

Va rebre guardons importants, com ara el Príncep d’Astúries i la Creu de Sant Jordi. Però hauria desitjat un altre reconeixement: veure publicades les seves obres completes. No ho va aconseguir. Cap editorial no es va voler arriscar, cap ens públic no va considerar interessant subvencionar l’edició d’un dels referents més indiscutibles de la nostra filosofia contemporània. No ho puc entendre.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_