_
_
_
_
_
CRÍTIQUES / LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Més cruel? Millor

Són relats que cal llegir, i no per morbo

Uns infants juguen a "executar", a Bagdad.
Uns infants juguen a "executar", a Bagdad.HADI MIZBAN (AP)

A la narrativa catalana “es valora la llengua, no el risc de la veu, quan de fet sovint el virtuosisme lingüístic és la tapadora per dissimular la manca de talent”. Lúcida i agosarada, aquesta sentència de Ricard Biel (Badalona, 1970) pertany a l’antologia Veus, on Lolita Bosch va incloure el relat que ara obre el nou recull del badaloní. La veu, doncs, per sobre de la llengua, la veu com a signe de talent. Tota una declaració de principis, i per a Biel, tota una poètica. Ho palesa Llit d’espines (Emboscall, 2008), amb un adolescent que dissecciona sense pietat l’entorn i la família, i ho ratifica Potser perquè érem nens (Amsterdam, 2009), premi Just Casero, en el qual un altre noi, ara amb germana petita per odiar, repetia fórmula amb una insolència que va fer córrer rius de tinta. Si alguna cosa destacava en totes dues novel·les, solvència a banda, era la veu dels seus narradors: jove, arriscada, indefugible. Políticament incorrecta, i torbadora fins a extrems poc habituals entre nosaltres. L’emprada per Biel era, en fi, una veu potent a seguir de prop.

UN GRAPAT DE MALA HERBA
Ricard Biel
La Magrana
158 pàgines. 18 euros

I vet aquí que arriben els contes d’Un grapat de mala herba, amb el retorn del badaloní —no debades traductor d’autors com ara Patricia Highsmith— al gènere que el va veure néixer. I vet aquí que, del títol als paratextos, tot apunta que Biel hi insisteix: dels nou contes del recull, en efecte, sis tenen nens o adolescents com a eix vertebrador; i dels nou, a més, sis utilitzen la primera persona, recurs clau per introduir cosmovisions pertorbadores. El lector, per tant, hi trobarà contes com Canalla, amb un jove que cuida un nen retardat des de l’ànsia i la vergonya; com L’ordre establert, amb un adult que recorda fins a quin punt admirava el seu pare maltractador, sobretot quan l’atonyinava de petit; i com Les edats, amb un vell que aparenta estimar un nen per beneficiar-se la mare. Són relats que cal llegir, i no per morbo. Són el pinyol de la proposta de Biel, la prova del nou del seu talent, les pàgines que li donen la raó. Són la confirmació d’una veu.

Preocupa més, però, la manca d’alternatives del recull. Quan s’allunya de la píndola salingeriana i l’ambigüitat moral, quan abandona els seus nens turmentats, la narrativa de Biel s’entesta de forma insospitada en tòpics sobre el mal, la culpa i l’egoisme. Deixant de banda aspectes, ai las, per millorar en la llengua —hi ha comes rere subjecte en pàgines com la 52, la 66 i la 119, per dir només algun detall—, un es pregunta si la tebior de contes com Els àmbits naturals o Relat d’un aspirant no prové, per comparació, dels seus protagonistes adults. Encara més, en un relat tan fred com Llimona, amb el fill frustrat d’un pare escriptor d’èxit, aviat neix la sospita de si el problema no rau en la tercera persona. Hi ha excepcions, és clar, sobretot la brutal història de demència de Distància relativa, la més cruel i una de les més reeixides. La conclusió, malgrat tot, és evident: quan pertorba, quan fa mal, quan uneix infància i perversió, Biel excel·leix. Això salva, i amb nota, Un grapat de mala herba, però genera un dubte: ¿sabrà l’autor, en el futur, trobar altres veus sense acudir a més innocents ofuscats o, al contrari, hi insistirà fins a forçar el virtuosisme? Com a la protagonista d’El piano no es toca, un altre relat notable, la resposta li serà sens dubte incòmoda; caldrà veure, a més, si ho és per sort o per desgràcia.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_