El Minotaure a la Gran Via madrilenya

Els catalans a Madrid són un tema tan excepcional i únic al món com ho és la mateixa Gran Via

La periodista Anabel Abril ha agafat la càmera de fotos i un quadern i se n’ha anat a la Gran Via de Madrid a buscar catalans. Els dos temes tenen sentit i interès. La Gran Via és moltes coses: una sarsuela, una pintura d’Antonio López, el paisatge des d’on parlen els corresponsals de 8TV per al 8 al dia de Josep Cuní, el centre del centre de la capital d’un país centralista que no sap si vol deixar de ser-ho, també el primer carrer comercial, un circ de la humanitat... i al final el símbol i l’expressió de Madrid i també de Madrit, acabat amb te. La Gran Via és el lloc per on es passeja el Minotaure, aquell personatge mig toro mig humà de la mitologia grega que Vicens Vives va convertir en el símbol de la inhabilitat catalana per tractar amb el poder.

 

Els catalans a Madrid són tot un altre tema, tan excepcional i únic al món com ho és la Gran Via, una classe de ciutadans que provoquen sorpresa i fins tot admiració: han marxat de casa per anar a viure amb el Minotaure, a Madrit, ciutat de totes les comparacions i emulacions; per sobre de tot, ciutat on hi ha el poder. Se’ls reconeix com a grup o classe de ciutadans a Catalunya i també se’ls reconeix a Madrid. Jo no sé de cap altre grup humà a qui els passi una cosa així dins les Espanyes, les Europes o al món. També he de dir que no conec cap altra dualitat tan esmolada i perfecta com la que componen Madrid i Barcelona, ciutats que han rivalitzat en tot en el darrer segle i mig, des del nombre d’habitants, l’alçada dels edificis o la xifra de cotxes matriculats en temps de la dictadura, fins a la capitalitat de dues idees d’Espanya, una central i radial, atlàntica i llatinoamericana, l’altra perifèrica i en xarxa, mediterrània i europea.

Potser som al final d’una història i el llibre d’Anabel Abril és un comiat, el del Minotaure en la seva passejada per la Gran Via i el dels catalans agosarats que s’atreveixen a viure a la gola del llop. Potser creixerà ara un Minotaure petit i nostrat que ens farà oblidar els complexos catalans amb el poder i anar a Madrid a viure-hi amb tota naturalitat i sense el reconeixement de ser un grup o una classe de ciutadans especials. O no. Malgrat que ara sembla que brama i enlaira la testa i les banyes com en els vells bons temps de la seva plena dominació, aquest Minotaure ha perdut molta de la seva força, ja és molt vell, i molt aviat serà enviat als corrals dels temps postnacionals en què Europa necessita definitivament federar-se i afrontar la unió política si no vol desaparèixer en la irrellevància, ella i tots els seus components, petits i grans.

Una de les grans paradoxes dels nostres temps de canvis tectònics és que tot just ara, en els temps postnacionals, arribem al moment àlgid, definitiu, sense retrocés, de l’enfrontament amb el Minotaure, és a dir, la nostra ineptitud pel poder de l’Estat, i ho fem just quan l’Estat nacional perd sobirania per totes bandes, cap amunt en direcció a Europa, i cap avall en direcció a entitats menors, sigui en regions, ciutats o velles nacions sense reconeixement polític. ¿Té alguna cosa a veure amb els catalans de Madrid? Tot. Mai no s’havia produït a la història, recent i passada, una més gran integració entre les dues ciutats, una millor i més estreta participació dels catalans en la vida econòmica, cultural, empresarial, universitària, esportiva i periodística de Madrid. I a la vegada, mai no s’havien distanciat tant i tant les dues ciutats, les seves opinions públiques, els seus ambients intel·lectuals, mediàtics i polítics.

Tot això es pot veure i llegir al llibre d’Anabel Abril gràcies a les 50 converses amb catalans de Madrid, una mena de treball de camp o estudi sociològic qualitatiu —això hauria de ser sempre el bon periodisme— que ens explica moltes coses sobre les relacions entre les dues ciutats i entre Catalunya i Espanya. També ens explica moltes coses sobre qui són aquests personatges tan diferents però tan característics, tot i que hi hagi de tot: madrilenys des de la infància, des de la joventut o des de la maduresa; permanents i intermitents; pernoctadors i de dia, mig pensionistes gairebé; d’estudis i d’ofici; amb pis de propietat o sense; i les mateixes variacions es podrien fer respecte a la família i als fills. En la mostra triada per l’Anabel hi ha de tot, també pel que fa als oficis i sectors, les edats i el sexe. Només la política fa excepció, i és lògic.

Dels catalans a Madrid, tot que hi ha força llibres que en parlen, no se n’ha fet l’estudi a fons, amb xifres i dades contrastades, amb sociologia empírica i economia del fenomen. Ho mereixeria, i en altres països, si comptessin amb una cosa igual, ja l’haurien fet. Diguem com a conclusió que, a diferència d’altres —els bascos per exemple—, els catalans gairebé sempre tornem. Solem ser madrilenys provisionals, per temporades més o menys llargues, però gairebé sempre acabem tornant.

Aquí hem de generalitzar una mica, i això vol dir que sempre trobarem alguna excepció. Vegem algunes coses de com són aquests 50 catalans. En primer lloc, cal dir que jo els veig feliços de viure on viuen (un motiu més d’estranyesa). Després, veig que els agrada la seva ciutat d’adopció. No són aquells animals que s’enyoren, definició dels catalans a l’estranger segons Josep Pla. També que se senten satisfets i orgullosos de la seva catalanitat i de la seva llengua, sense fer-ne cap mena d’exageració. Reconeixen que a Barcelona i a Catalunya s’ha perdut pistonada. I, finalment, que se senten un punt diferents a tot arreu: catalans a Madrid i madrilenys a Catalunya, una mica estranys per tant. En alguns oficis, amb un esment explícit d’una certa marginació: la gent del teatre per exemple; a Catalunya ja no els criden, segons asseguren.

Aquests 50 catalans no formen lobby o grup de pressió, que jo sàpiga. El català és individualista. Potser és el ciutadà més individualista de la península Ibèrica. Una cosa és reconèixer-se entre si, parlar català entre nosaltres, i l’altra és la conxorxa i la conspiració. El català a Madrid conspira i entra en conxorxa com tots els altres madrilenys, però no ho fa amb els altres catalans sinó amb tothom, segons les afinitats i els interessos individuals. Alguns temen que els catalans de Madrid treballin per Catalunya, quan de fet treballen, molts cops sense saber-ho, per una idea més perillosa i, segons alguns, totalment en decadència: per l’Espanya plural i diversa, per l’Espanya plurilingüe i pluricultural, plurinacional al cap i a la fi.

Si aquestes idees queden definitivament derrotades, tal com volen molts al centre i temen molts més a la perifèria, aquests 50 catalans i molts altres seran els darrers mohicans. Ara que diuen que els ponts s’han trencat, cal dir que ells segueixen fent de pont, la desagraïda i imprescindible feina de seguir explicant Catalunya a Espanya i Espanya a Catalunya. Ara mateix jo diria que són els que més pateixen pels desafiaments llançats contra el Minotaure i pels brams de la bèstia. La seva opinió i la seva actitud em semblen especialment importants i esclaridores. Caldria escoltar-los. Caldria que se’ls escoltés a Madrid i a Barcelona. El llibre d’Anabel Abril hi contribueix i és una invitació que parlin, que no deixin que l’espiral del silenci i el pensament de grup dominin ni a Madrid ni a Barcelona. Només per això ja mereixerien el nostre agraïment i la nostra felicitació. I tan de bo fos realment un comiat definitiu del Minotaure que històricament ens ha inhabilitat, als catalans, per al poder de l’Estat.

Presentació del llibre d’Anabel Abril Catalanes en Madrid. 50 miradas desde la Gran Vía. Palau Robert el 16 d’octubre.

Para poder comentar debes estar registrado en Eskup y haber iniciado sesión

Darse de alta ¿Por qué darse de alta?

Otras noticias

Webs de PRISA

cerrar ventana