_
_
_
_
_

La revolta dels catalans

Sánchez Piñol aprofita la seva novel·la 'Victus' per dibuixar una rigorosa anàlisi històrica i antropològica del setge de 1714

Vista de l'assalt de les tropes borbòniques sobre Barcelona el 1714, segons un gravat de l'època.
Vista de l'assalt de les tropes borbòniques sobre Barcelona el 1714, segons un gravat de l'època.

El 10 d’octubre, just quan el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, cridava a “espanyolitzar els alumnes catalans”, apareixia Victus, la novel·la històrica sobre la Guerra de Successió i la Barcelona de 1714 amb la qual l’escriptor català més internacional, Albert Sánchez Piñol (li han traduït La pell freda a 37 idiomes), debuta sense complexos en castellà i amb l’objectiu contrari i múltiple: catalanitzar els lectors espanyols i alhora internacionalitzar la història i la causa de Catalunya... trencant mites bastits pel romanticisme nacionalista.

Amb 25.000 exemplars de Victus repartits a les llibreries i una primera reimpressió de 20.000 unitats en marxa —i amb traduccions de l’obra ja compromeses al francès, l’alemany, el rus, el neerlandès i el català (l’anglesa caurà aviat)—, és indubtable que Sánchez Piñol i l’editorial La Campana han posat una pica a Flandes. L’acceleració sobiranista viscuda des de l’Onze de Setembre —que hi ha qui compara amb La revolta dels catalans que, per a la Guerra dels Segadors de 1640, va estudiar John Elliot— realça una novel·la en la qual Sánchez Piñol feia deu anys que treballava.

No són pocs els paral·lelismes, històrics i actuals, que Victus permet fer sobre la relació Catalunya-Espanya i amb Europa. Al mateix temps, la formació de l’escriptor com a antropòleg li facilita introduir-hi reflexions sobre aspectes de la condició humana i moltes dobles lectures. Vet aquí algunes d’elles, sempre sota l’òptica narrativa del protagonista, Martí Zuviría, que, cap a la pàgina 500, delata Sánchez Piñol: “Yo me había convertido en observador y a la vez partícipe de nuestra locura”.

Tècniques d`assalt a una fortificació.
Tècniques d`assalt a una fortificació.

La condició humana. “En el humano común la mirada no pasa de ser un vistazo rápido y focal, que se deja conquistar por los instintos primarios”, diu Zuviría a l’inici del llibre. Tot el que ve després són mirades més reflexives que exerciten un cervell descrit com “el músculo cuyo uso más agota”. Capaç d’aprendre lliçons fins d’un traïdor: “¿Cuándo sabemos que todo está perdido? Cuando hasta los que te aman callan”. Però encara hi ha coses pitjors. “El fin del mundo era eso: cuando tu hijo te trata de padre por vez primera, y esa vez es el instante antes de que se muera”. Una mort que la condició humana rep de maneres diverses. “La gente se deja matar en las Termópilas por un piso con claraboya”. I en qualsevol guerra, que “impulsa el vapor atávico y levanta esa ligera, insegura tapa llamada civilización”. Sánchez Piñol conclou que “Rousseau tenía razón: el salvaje no se halla en las latitudes exóticas, sino en nuestro interior más recóndito”.

Els horrors de la guerra. El narrador argumenta bé: “En la batalla los hombres matan para no morir, eso es todo. Luego viene un poeta, un historiador, un historiador poético, y convierte lo que fueron cuchillazos desesperados en gloria insuflada de altos valores”. Zuviría tan aviat teoritza que “bajo las bombas todos los humanos se igualan, al margen de su origen y condición”, com postil·la la Bíblia: “Caín machacó la cabeza de Abel con un pedrusco, sí. Lo que la Biblia no cuenta es que al día siguiente Caín asaltó la casa de su hermano, le robó los cerdos, violó a su mujer y esclavizó a sus hijos”.

La tendresa dels nens. “La infancia siempre será el estado subversivo del hombre”, sentencia qui fa del personatge d’Anfán, una peça clau del llibre. “Los niños no hablan porque saben pensar; saben pensar porque hablan”, raona el narrador sobre els infants, als quals “siempre es preferible cargarlos con una misión que con un castigo”. Amb tendresa sui generis, Zuviría diu que “un crío no se queja tanto de las palizas que le han dado como de los abrazos que no ha recibido”. I tanca la lliçó amb una observació universal: “Hay algo de sacrosanto en la respiración de un niño que duerme”.

Poderoses estores. Botiflers a banda, quan Sánchez Piñol anomena la classe dirigent catalana “los felpudos rojos”, i el clergat “los felpudos negros”, queda clar què en pensa. També del conseller en cap, Rafael Casanova: “Los ministros del gobierno catalán de la Generalitat eran de lo más penoso; unos monigotes astracanados”. ¿S’ha de sentir al·ludit el president Artur Mas, camí d’Ítaca, si llegeix que “a los felpudos rojos les encantaba ostentar virtudes homéricas”? O que els polítics catalans són “el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia”? Victus és implacable: “En los hombres que ostentan altos cargos la debilidad se funde con la traición” perquè “la vida de la alta sociedad se rige por falsedades y censuras”.

Les tares de la monarquia. “Todos los reyes son unos puercos egoístas y desalmados. ¡Ahora y siempre!”, exclama Zuviría. I s’esplaia: “Todos los reyes, por definición, son unos tarados o acaban siéndolo. El único debate es saber si para sus súbditos es mejor que los gobierne un tonto del culo o un hijo de puta”. En boca de personatges de 1714, preguntes sobre els Borbons i Catalunya encara reclamen resposta. Com la del duc de Berwick quan arriba a Barcelona per expugnar la plaça: “Ciertamente, España está bajo la corona de un perfecto alucinado. ¿Por qué querrá destruir un dominio tan rico y así perjudicar sus propios intereses?”.

Tècniques d`assalt a una fortificació.
Tècniques d`assalt a una fortificació.

La Guerra de Successió. Al ministre Jorge Fernández Díaz, que diu que a Catalunya “es falseja la història” i es converteix “una guerra de successió en una de secessió”, li convé llegir Victus. S’hi explica que la Guerra de Successió entre Felip V i Lluís XIV contra Carles d’Àustria va ser “la mayor guerra que el mundo haya conocido” perquè va implicar “a docenas de naciones durante un cuarto de siglo”. Per a les classes populars catalanes, a més, va ser una “campaña de exterminio” que va acabar amb la doble traïció dels aliats europeus i d’unes elits que “en el fondo no creían en las Libertades y Constituciones catalanas”. I és que, en realitat, “el régimen de los felpudos rojos se acompasaba a la bestialidad borbónica como dos ruedas que giran sobre el mismo eje”.

França, xovinista. "Los franceses nacen con una bayoneta bajo el brazo, son el pueblo más agresivo que existe”, deixa anar Zuviría sense la contemplació que tampoc té amb “el chupapollas de Voltaire”. Unes 300 pàgines abans, Sánchez Piñol és més indulgent amb la pàtria dels Borbons i de la Il·lustració: “En general los franceses son más abiertos de espíritu de lo que la gente cree. Eso sí, no intente usted convencerlos de que quizás, solo quizás, y según la opinión de algunos cartógrafos entendidos en la materia, París no es el centro geográfico del planeta Tierra”. Anglaterra, demòcrata. La pèrfida Albió que el 1714 (i el 1936) va deixar tirats els catalans que lluitaven per la llibertat —i a qui Espanya acaba de sumar al plet de Gibraltar el greuge, en clau catalana, del referèndum d’autodeterminació escocès del 2014— és un país a qui Sánchez Piñol perdona l’imperialisme per la seva tradició democràtica: “En Inglaterra existe un poder que la honora, desconocido en las autocracias: el de la opinión pública. En las gacetillas de Londres se publicaban críticas y abucheos a la política exterior inglesa. El caso catalán era flagrante. Había debates en el Parlamento”.

Catalans de seny inútil. “Junten ustedes a tres catalanes y de inmediato tendrán cuatro opiniones enfrentadas”, diu Zuviría, que posa el seny com a exemple que els catalans “son los mayores expertos del mundo en inventos espirituales inútiles”. També els atribueix “un resorte, invencible, que entre ellos les impide hablar otra lengua que no sea la suya”. I “un principio moral único, tan defectuoso como enternecedor: siempre están seguros de tener la razón de su parte. No son el único pueblo a quien le pasa. Lo extraordinario del caso catalán es lo que deducen de ello: puesto que tienen la razón, el mundo acabará por dársela”.

Espanyols quixotescos. Que l’heroi indiscutible de Victus sigui el castellà Antonio de Villarroel no exclou un retrat cruent del “personaje castellano por excelencia”, que és “el hidalgo, invento medieval que aún pervive”. Diu l’autor que és “orgulloso hasta el extremo de la locura, desvivido por el honor, capaz de batirse a muerte por un pisotón, pero incapaz del menor empuje constructivo”. I remata “la hidalguía española” així: “Si quiere prosperar, su misma concepción elevada de la dignidad, paradójicamente, lo empuja al saqueo de continentes indefensos o al miserable oficio del cortesano”.

Felip V, de cap per avall com el van pintar per escarnir-lo a Xàtiva.
Felip V, de cap per avall com el van pintar per escarnir-lo a Xàtiva.

Catalunya i Espanya. “En realidad España no existe; no es un sitio, es un desencuentro”, sentencia Sánchez Piñol. I és que “para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla”. Queda en anècdota afirmar que “no es Madrid la más bella de las capitales” i que Barcelona és “esa Babilonia moderna”.

De la por a l’esperança. “No existe nada en el mundo que distorsione tanto la realidad como el pavor”, escriu l’autor de Victus. I això val tant per a una guerra com per a una crisi econòmica, social o política. Continua la reflexió: “El pavor puede desembocar en dos reacciones opuestas. Habitualmente la sumisión ante la amenaza. Pero algunas veces, muy pocas, concita un estado de ánimo tan infrecuente como peligroso: la furia colectiva”. Això, i el “qué dirán de mí cuando toda tu ciudad te está mirando”, és el que fa resistir una societat. A Barcelona, el 1714. I arreu, sempre. “En condiciones normales nadie empuña un fusil. De hecho, el ser humano es una criatura tan cobarde que lo habitual es que no esté dispuesto a arriesgar su vida ni para salvarla”, sentencia l’autor. Però precisa: “El miedo es contagioso; la esperanza también”. Per això el misteri final de Victus és aquest “darse, Zuviría, darse”, que porta a descobrir que “cuanto más oscuro sea nuestro crepúsculo más dichoso será el amanecer de los que están por venir”.

Cop calent, pell freda

M. A.

L'autor de La pell freda i Pandora al Congo ofereix ara amb Victus una novel·la històrica —amb elements de narrativa picaresca i d'ironia contemporània a ritme cinematogràfic— que dissecciona amb precisió antropològica la Guerra de Successió i la Barcelona de 1714. Albert Sánchez Piñol competeix amb veterans del gènere com ara Arturo Pérez Reverte, Patrick O'Brian i George Macdonald Fraser. Tant pel que fa a la fidelitat en la reconstrucció del context històric com en l'ús del seu protagonista, Martí Zuviría, en una potencial saga literària equiparable a les del Capitán Alatriste, Jack Aubrey o Harry Flashman. A banda de l'element històric, Sánchez Piñol s'acosta a la narrativa d'aventures i a la introspecció de personatges d'Alexandre Dumas i Daniel Defoe, sense arribar, però, a la complexitat del Lev Tolstoi de Guerra i pau. I se serveix d'ironies que evoquen el Quixot, el Lazarillo de Tormes, Tirant lo Blanc i Tartarín de Tarascón. Tot i això, i molt més a prop del documentat estudi històric de 1964 L'Onze de Setembre, de Santiago Albertí, que de la trilogia novel·lada 1714, d'Alfred Bosch, Victus fa entenedora i amena la crònica de la Guerra de Successió escrita a la Viena del XVIII (en castellà) per l'austriacista exiliat Francesc de Castellví: Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725. Sánchez Piñol no amaga que beu d'aquestes fonts, i fins pren el protagonista del personatge real que Albertí descriu a L'Onze de Setembre: "Villarroel tingué d'ajudant superior el tinent coronel Martí de Zubiria, que cobrí amb eficàcia les més altes missions del servei d'enllaç". És, doncs, sota l'òptica narrativa d'un nonagenari Zuviría exiliat a Viena, enginyer militar educat amb Vauban i lloctinent del castellà Antonio de Villarroel (l'heroi del setge, i no l'homenatjat Rafael Casanova), que Sánchez Piñol reparteix llenya contra els Borbons, l'Europa mercenària, l'Espanya imperial i la noblesa i la burgesia catalanes, tant botiflers com austriacistes.

És en aquest exercici a cop calent on l'escriptor revela la seva condició d'antropòleg, així com la influència literària declarada el 2005, quan va publicar Pandora al Congo: el "còctel estranyíssim i contradictori" que formen "Clau de Lévi-Strauss, Henry Miller i Ernst Jünger". Victus és la novel·la de setge que, de fet, ja eren La pell freda i Pandora al Congo, i el personatge d'Amelis evoca l'Aneris citauca de la primera i la tècton Amgam de la segona, per bé que amb un voltatge eròtic rebaixat. Potser per això a Victus és menys evident la influència de Miller. En canvi, entre descripcions de trinxeres i bombardejos, s'entreveu el Jünger de Tempestades de acero, de qui Sánchez Piñol va entendre que "el que d'entrada semblen gestes bèl·liques al final té una doble lectura". La doble lectura d'una guerra que ni tan sols és una guerra mundial a escala europea, sinó que reprodueix el conflicte a l'interior de les persones. És per aquesta doble lectura que es fa imprescindible tenir la pell freda i la mirada antropològica que a Sánchez Piñol li proporciona Lévi-Strauss, en aquest cas no sobre l'Àfrica de Tristos tròpics, però sí sobre la condició humana i les relacions Catalunya-Espanya.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_