Catalunya, mirar i pensar cap enfora

El Quadern, al llarg dels seu 30 anys de vida, ha volgut prendre el pols de l’activitat cultural catalana. Era temptador que algú de fóra, dels papers però també de la geografia, analitzés aquestes tres dècades. El mallorquí Valerntí Puig (Palma de Mallorca, 1949), a nivell personal i no com a membre que és del Consell de les Arts, i un valencià, enric Sòria (Oliva, La Safor, 1958), tots dos amb veu fluixeta però inversament contundent contrasten els seus punts de vista.

 Pregunta. Què ha caracteritzat aquests 30 anys en l'àmbit cultural catalá?

Valentí Puig. Al meu parer, la concreció de l’aspiració autonòmica semblava que havia d’obrir un camí de possibilitats molt creatives. CiU i el pujolisme va primar la quantitat sobre la qualitat. Això ha creat una confusió que ha anat passant de govern en govern, amb els tripartits i ara amb el govern d’Artur Mas. Fins al punt que sospites que aquest procés pot portar a la paradoxa següent: que el nacionalisme, en l’intent de saturar la cultura de nacionalisme, acabi amb els lectors que no siguin nacionalistes. La pretensió de crear una cultura més àmplia i més oberta, amb la millor de les intencions, pot ser una d’aquelles intencions amb les quals està empedrat l’infern.

Enric Sòria. En aquests 30 anys hi ha hagut bastants canvis. L’any 82 la Transició encara és molt recent. A Catalunya hi havia un procés d’introducció de la llengua, però també altres processos en marxa que podien donar moltes esperances, perquè la gent s’acostumava a la llibertat. En literatura es va veure com apareixien gèneres nous; vam veure també l’eclosió de la indústria cultural com a indústria de masses, com a indústria de l’oci, que d’alguna manera ha permès que tot això fos un negoci, però que també n’ha degradat els resultats. Hi ha hagut una saturació, no solament ideològica. Estrenàvem una època de llibertat i d’interès per la cultura catalana. Potser ens esperàvem que això havia de ser xauxa, i no n’hi havia per tant.

Sòria: “Els grans autors de la literatura catalana han escrit més en castellà”

Es va intentar fer una normalització cultural, i en molts casos això significava produir objectes de consum com en qualsevol altra literatura, però també abaratir molt els pressupòsits culturals i donar gat per llebre. S’han venut subproductes com a literatura en català més o menys digna, i algunes editorials s’han dedicat a això amb el vistiplau de les institucions que ho finançaven.

V. P. Érem en un procés similar a la Renaixença, però als anys seixanta, per exemple, que són anys de creixement econòmic i de gran empenta de la societat civil catalana, la pintura vivia un moment pletòric, i hi havia la Nova Cancó, que era un moviment molt acceptat a tot Espanya. Hi havia Foix, Ferrater, Pla, Rodoreda, Sales, Villalonga...

P. Gent d’abans de la guerra...

V. P. Sí, la majoria, però amb la democràcia, què ha passat? S’ha entrat en un procés postideològic molt gran després de la caiguda del Mur de Berlín, però sense nous referents. La vida intel·lectual catalana té un sostre molt baix, però no per poca creativitat, sinó per les inèrcies que ha produït el sistema de subvencions, la idea que hem de donar beques a molts. No hi ha aquelles elits sofisticades de la Renaixença i el Noucentisme. I també hi ha un estancament de la idea nacionalista de l’enyor impossible del monolingüisme.

P. Cal delimitar doncs la cultura catalana... Cal treure’n Marsé i Vázquez Montalbán? S’entén de la mateixa manera la cultura catalana el 1982 i avui? S’ha trencat la diferenciació entre català i castellà?

E. S. Aquesta indiferència no s’explicaria sense TV3. La immensa majoria de la gent veu una sèrie o un partit, independentment de la llengua, perquè les entén totes dues. Però la cultura és molt àmplia. La música o la pintura no tenen idioma. I si ens cenyim a la cultura que s’expressa verbalment, l’antiga definició de Rubió encara ens serveix: es pot distingir entre la literatura en català i la cultura catalana, que és la que es produeix a Catalunya, sigui en la llengua que sigui. És obvi que la immensa majoria d’autors que formen part de la cultura catalana s’expressen en les dues llengües, al marge del lloc i el mitjà que utilitzin, i és desconcertant pensar que un article de Quim Monzó en català i un altre en castellà dirigit al mateix públic pertanyen a cultures diferents. És cultura catalana tot allò que parteix i es refereix a la societat catalana, independentment de l’idioma. Una altra cosa és per què a Catalunya es fa servir una llengua o dues, i podríem donar-hi moltes raons, però el fet és el fet, aquí la gent s’expressa i rep informació i productes culturals en dos idiomes, i això és el que hi ha.

V. P. Alguns compositors d’òpera catalans del XVIII componien en italià, i són part de la cultura catalana. El mateix Aribau escriu un poema en català, la seva obra és el castellà. Maragall influeix més en la societat catalana amb els seus articles que amb els seus poemes.

E. S. Quasi la totalitat dels grans autors de la literatura catalana han escrit més en castellà que en català, perquè la premsa era com era, per les raons que fossin. El mateix Pla, Fuster...

V. P. La televisió en català arribava a tothom perquè no implicava l’esforç de llegir. Però la premsa catalana no es pot dir que estigui en una posició eufòrica, ni hi ha estat en cap moment. Tampoc es pot dir que amb la normalització lingüística i les subvencions a editorials hagi pujat molt el nombre de lectors en català.

P. Trenta anys després això és preocupant...

V. P. Hem passat etapes en les quals hi havia tota una generació que creia que el Pedrolo era el gran escriptor del món, i altres, el Pla. Falta una crítica capaç de saber distingir entre el bé i el mal.

El que predomina a les editorials per sortir de l’impàs és el subproducte.

E. S. Llegir és una tècnica. I per la raó que sigui, llegir en català costa una mica si no n’has après abans. Hi ha tota una sèrie de gent que no ha adquirit l’hàbit. Però les generacions més joves, que se suposa que l’han adquirit a l’escola, resulta que llegeixen molt menys, i llegeixen molt menys en castellà, català, anglès, o qualsevol llengua.

P. Fa trenta anys que hi ha escola en català. Ni que fos per al·luvió, hauríem d’haver aconseguit unes xifres mínimament normalitzades. Què ha fallat?

V. P. Sembla que, si ho comparem amb els anys seixanta, ha desaparegut el públic il·lustrat de classe mitjana, de les classes professionals, que se sentien implicats amb la cultura catalana, però no com una causa finalista, sinó per empatia i per contrast amb la dictadura. Ara estem en un món més unidimensional, i un dels factors que fan que la bona literatura no estigui en primera línia és la universitat. Durant anys hi ha hagut una hegemonia de personalitats acadèmiques que han mantingut una dictadura sobre les llistes de lectura. I aquesta estratègia va ser segrestada per un dogmatisme que l’ha perjudicat.

Puig: “La universitat és una de la causes que la bona literatura no sigui a primera línia”

E. S. La societat catalana és una societat mitjana, però en alguns aspectes és una mica petita. Tendeix a ser macrocefàlica i a tenir unes elits culturals centrades sobretot en una ciutat i que tendeixen a provocar discussions molt tancades. El fet que hi hagués una dictadura que dirigís les lectures també ve d’aquí, perquè no va trobar una resposta dins dels mateixos sectors culturals. En societats més grans i amb teixits culturals més amplis i més diversificats, això és més difícil. Hi ha més diàleg, hi ha més polèmica. Tambe hi ha un cert complex d’inferioritat respecte a la cultura en castellà. Penso que una de les coses que han frenat les possibilitats de la cultura en català ha estat aquesta excessiva endogàmia dels cercles culturals amb la tendència a crear discussions molt tancades, en lloc de mantenir la discussió més diversa i plural, cosa que potser s’hauria pogut aconseguir si s’hagués fet més cas d’altres llocs, com ara els equivalents que hi havia a Mallorca i a València, o obrir el ventall dins dels cercles mateixos.

P. Hi ha el fenomen de les sèries de TV3, que són tècnicament impecables, amb molt bons actors, però que a fora no es venen, estan fetes per a una digestió interna. En canvi, els culebrons llatinoamericans són a tot arreu. Hi ha excepcions, com ara Les veus del Pamano. Estem fent una cultura catalana universal?

V. P. Jordi Pujol ja parlava d’una cultura antropològica. No crec que això sigui la cultura d’una societat oberta, amb el pluralisme que han de tenir les societats i especialment els mitjans públics. Aquí hi va haver un error inicial a l’hora de convertir TV3 en una idea al servei de la nació i no al servei d’una societat. Tenia una certa qualitat al principi, hi havia frescor, però cada vegada ha anat baixant més d’exigència. I de fet TV3 ha estat sempre bastant reàcia a la cultura, no ha sabut explicar, no ja la cultura catalana, sinó la cultura com un fet universal. S’ha fet una cultura d’obres. El teatre català té no sé quants teatres, però no ha revolucionat res. La relació entre individu i societat, individu i cultura, és un misteri, i per molt que hi posis diners, i subvencions i institucions, no surt. La literatura és un fet de l’individu davant d’ell mateix, i amb la cultura passa el mateix: un pensament que no sigui fruit de la solitud i de l’enfrontament entre tu i la realitat és periodisme de la pitjor estofa.

E. S. Totes les ideologies tenen els seus interessos respecte de la cultura, i el nacionalisme té un problema amb això, perquè tendeix a una visió antropològica de la cultura. Hi ha hagut un altre problema: aquelles aportacions de la cultura catalana que podien ser enteses i valorades per la resta del món no han transcendit, o per la mateixa dimensió del fenomen, o perquè no se’ls tenia prou en compte, i això ha creat diverses frustracions. Una d’elles és que, en els debats culturals catalans, no han participat crítics i observadors d’altres llocs, cosa que sí que passa per exemple en la literatura polonesa. I els polonesos són receptius a això, al que s’està dient a tot el món de la seva literatura. No se senten sols ni tancats en un univers hermètic, i nosaltres de vegades sí que ens hem sentit així. El públic també té assumida aquesta antropolització de la cultura. Sembla que el català només serveixi per parlar del català i del catalanisme.

V. P. Si mirem el percentatge d’assajos, els més venuts en català són sobre Catalunya.

E. S. I si són d’altres temes són en castellà. És com una obsessió.

V. P. Aquí hi ha sis universitats. És impossible que no hi hagi professors, gent de pensament, capaços de pensar el món. Barcelona és una ciutat que no pensa el món, com sí que fan París, Londres o Praga, sinó que pensa sobre ella mateixa. D’aquí ve el mite del premi Nobel, es creu que així Catalunya estarà en el mapa, però és un mite que crea insatisfacció. Ja hem vist que moltes cultures reduïdes han tingut un premi Nobel, però no per això han passat a estar a primera fila. És absurd, el que cal són bons escriptors i bons lectors, la resta ja vindrà. Als anys seixanta hi havia la teoria que la literatura en català necessitava una llengua pont, que era el castellà, i per tant passar pel mercat hispànic, i amb l’empenta que li podia donar aquest mercat, saltar. Però hi va haver un moment que això semblava una taca, i es va evitar a través de les traduccions subvencionades.

P. Alguna cosa s’ha trencat entre Catalunya i Espanya, especialmente en els últims 10 anys.

V. P. Hi ha hagut una intensificació dels llenguatges hostils per sectors que no són representatius de la societat catalana. És el cas de l’extremisme mediàtic a Madrid. Ha fet molt mal, però no representa gens la mitjana de la societat espanyola. I aquí s’ha produït una certa reactivació d’un llenguatge truculent, i de la mateixa manera que l’extremisme mediàtic madrileny confon Catalunya amb el nacionalisme, aquí s’identifiquen determinades polítiques amb tot Espanya. I aquest és un dels elements que ha desactivat el diàleg que s’estava produint, i que no hem d’esperar que produeixin els polítics, sinó els escriptors i intel·lectuals.

E. S. El clima s’ha enrarit en aquest sentit. Hi ha missatges que no representen la societat sencera però que se senten molt. Això degrada el diàleg i tot és més difícil, fins i tot entre gent que té molt bona relació. De sobte hi ha temes que no es parlen.

P. Als anys vuitanta hi havia uns lligams de la cultura catalana amb Mallorca i el País Valencià. Fa també la sensació que això s’ha esborrat. Hi ha un retret a Catalunya en el sentit de dir “ens heu deixat...”.

E. S. L’Estat de les autonomies va servir perquè els lligams entre aquestes tres regions es dissolguessin bastant.

Ha servit de barrera i ha creat dificultats per al “lliure comerç”. Això s’ha politizat bastant i ha anat a més. Cap als anys setanta la majoria de revistes i llibres arribaven a València sense cap dificultat, i els grups teatrals també. Alguns deien que allò era dels Països Catalans, i altres, com que estava en una llengua que entenien, doncs ho compraven, sense més etiquetes. Tot va desaparèixer als anys vuitanta, coincidint amb la instauració de l’Estat de les autonomies, sense que hi hagi relació causa-efecte d’una cosa amb l’altra, i amb un tanctament darrere de cada frontera dels sectors implicats.

V. P. Em considero un dels últims graons del mallorquinisme cultural i polític. Una de les coses exòtiques i nefastes va ser la terminologia dels Països Catalans, que consistia a traslladar un concepte polític al que era una comunitat lingüística i amb connexions culturals. Allò que els geopolítics en deien un hinterland. Això és un invent dels Quaderns de l’exili de Joan Sales, partint de la idea que Catalunya té un problema demogràfic i s’ha de crear un hinterland. A València no pots dir que parlen català, i a Mallorca, el que mai no havia estat un problema, ara està sortint. La idea dels Països Catalans va ser un error, i Tarradellas ja deia que era un disbarat. Com quan es parlava de les Illes, que és paternalista. Fuster creia que tot era una qüestió de termes, i en el cas valencià Fuster va fer una mica massa de catalanisme en un moment en què la societat no estava disposada a absorbir-lo. El problema no era la unificació ortogràfica, sinó la denominació de la llengua. Crea anticatalanisme, i això és dolent.

E. S. La terminologia dels Països Catalans i la seva instrumentalització va ser bastant nefasta. És començar la casa per la teulada. Si una gent parla el mateix idioma, han de tenir el mateix Estat? Han de ser els mateixos? I si no ho són?

“El nacionalisme té un problema: tendeix a una visió antropològica de la cultura” (Puig)

P. Arran de la manifestació de l’Onze de Setembre, sembla que hi ha més transversalitat, sembla que el catalanisme no es basa només en la llengua.

V.P. El problema de l’independentisme és que té una greu carència intel·lectual al darrere. Un dels problemes del catalanisme actual, extrapolat a l’independentisme, és la manca d’estratègies intel·lectuals rigoroses. Normalment, els llibres més interessants de propostes independentistes són de tema econòmic, però no n’hi ha que impliquin factors històrics, d’evolució d’una entitat, d’una societat. El factor econòmic és fonamental, però noto una certa improvisació intel·lectual, un buit, darrere l’independentisme tal com s’està formulant. Valentí Almirall és un home consistent, i ho són les tesis de Ferrater Mora sobre Catalunya, i el mateix Vicens i Vives té una entitat intel·lectual. Com la Catalunya de Pla, o les Memòries de Cambó. Però l’independentisme mai no ha tingut un pòsit intel·lectual de substància.

E. S. El que no s’ha fomentat gaire ha estat “pensar el món des d’aquí”, no només “pensar això”. Des d’aquí s’ha pensat relativament poc, i això no pot continuar així, independentment de l’evolució política que se segueixi, que dóna poc de si...

E. S. El que és cert és que una part de la societat catalana que s’expressa en castellà també se sent motivada pel discurs independentista, com una part dels votants del nacionalisme valencià són parlants de castellà, cosa que abans no passava. Els fills, néts i besnéts dels immigrants sovint s’han integrat en els discursos d’aquí i sense canviar de llengua. Nosaltres donem com a evident l’equació nació=llengua, però en aquestes societats tan curioses com la catalana i la valenciana aquestes equivalències han deixat de ser automàtiques.

P. Ramoneda i Mascarell deien que aquesta explosió del nacionalisme és el més fresc que hi ha en política. En aquests 30 anys aquesta bromera és en el moment més alt. Està mal definit i sense gruix, però és evident que fa 30 anys era impensable.

V. P. Han passat coses inimaginables. El que deia Maragall quan era candidat i alcalde de Barcelona no té res a veure amb el que va fer com a president de la Generalitat. Pensàvem que venia d’un catalanisme integrat a Espanya. Després va venir el senyor Montilla. Res no et feia suposar que tindria aquesta síndrome d’Estocolm amb el nacionalisme. I tampoc semblava que Artur Mas, que no té un pedigrí catalanista, fos un home que fes aquest salt. I de cop i volta ha passat. Els estats d’opinió fluctuen. S’ha dit que la independència arribarà quan hi hagi una majoria indestructible. No existeixen les majories indestructibles. Les majories són el vot de la gent, no hi ha territori que pugui imposar el seu món simbòlic a tota una societat. Jo crec en la vitalitat de la societat catalana, i sabrà el que ha de decidir en cada moment. El qui vagi contra això s’equivocarà.

E. S. És cert que hi ha hagut una traslació d’unes actituds que permetien intuir, des de fa uns set o vuit anys, que l’independentisme s’estava accelerant i s’expressava amb més claredat i contundència. I a la resta de l’Estat això no s’ha vist prou. Quin sentit té, això? Per a la cultura no està gaire clar quina influència tindrà. D’entrada molt negativa. Augmentaran les fricions, i els malentesos, aquell trencament de ponts per tenir altaveus. I a la llarga dependrà de fins a on evolucioni i de quin sentit agafi.

“Hi ha missatges que no representen la societat sencera, però se senten molt” (Sòria)

V. P. Si la literatura en català ha de buscar nous públics, ha de parlar de la societat, i no de la nació, i en aquest moment la reflexió i l’assaig estan segrestats per aquesta idea obsessiva de la identitat. La literatura consisteix a reflectir les flucturacions de les identitats i els canvis socials, i posar un motlle fa mal a la literatura. Les noves generacions no volen motlles. És el postpostmodernisme. Bo o dolent, alguna cosa en sortirà.

P. No us fa angúnia, o por, aquesta mena d’onada de masses, amb una legitimació a través del carrer?

V. P. Les masses del catalanisme tenien aquestes pujades i baixades de febre. Aquestes coses fluctuen. Lerroux també havia controlat l’Ajuntament de Barcelona. Hem de fer confiança en la societat, que sap bé el que vol. Ara està desorientada per una crisi econòmica de la qual tots som culpables, i no acabem d’entendre que el que patim és un deute bestial, superior el privat al públic, i això la gent que fa novel·les ho ha d’explicar, no parlar de la nació. Si no parlem d’això, la literatura catalana perdrà els pocs lectors que té.

E.S. D’aquí uns dies es votarà. I la nostra funció és pensar el que passa en la societat i reflectir-ho d’alguna manera.

V. P. I donar prioritat a la societat catalana davant d’una construcció, d’una enginyeria social, d’una idea de nació que està en retrocés en tot el procés europeu.