Va arribar per quedar-se
La sortida del ‘Quadern’ va marcar el panorama de la premsa en català
Quatre dies després de sortir de la rotativa de la Zona Franca el primer número de l’edició catalana d’aquest diari, apareixia el suplement en català Quadern de Cultura. Era el diumenge 4 d’octubre de 1982, ara fa 30 anys. El fet rellevant no eren tant les quatre pàgines en català dedicades íntegrament a la cultura d’aquí —Arts i llibres en llengua catalana era el subtítol de la capçalera, molt propi de l’època—, sinó el compromís seriós que aquest diari, amb seu central a Madrid, venia a establir amb Catalunya i fins a quin punt aquest fet alterava el panorama de la premsa en català del moment.
La proximitat de dates entre l’aparició de l’edició i del suplement expressa prou clarament que la decisió d’incloure aquestes pàgines havia estat presa de feia temps. Efectivament, el suplement naixia amb voluntat d’inscriure’s en l’ADN de l’edició. Els directius de la casa havien estat prou clars sobre això: l’edició i el suplement eren una aposta per un país amb dues capitals, Madrid i Barcelona. Una afirmació de cocapitalitat feta un any i pocs mesos després del cop d’Estat d’Antonio Tejero i alguns dies abans de la victòria socialista a les eleccions generals del 28 d’octubre. 30 anys més tard, al bell mig de les actuals tensions secessionistes, aquella aposta es manté viva.
Decididament, el Quadern naixia amb voluntat de permanència en el panorama de la premsa en català. Dues capçaleres marcaven principalment aquest panorama: l’Avui, nascut per la Diada de Sant Jordi de 1976, primer diari íntegrament en català després del franquisme, de caràcter marcadament nacionalista i que veia la llum amb tots els suports institucionals; i el setmanari El Món, nascut el desembre de 1981, sota la direcció de Lluís Bassets —impulsor d’aquell primer Quadern i actualment director adjunt de l’edició catalana d’El PAÍS—, que va maldar per una apertura progressista de la premsa en català. La fràgil estructura del capital de l’empresa editora, juntament amb l’aparició de nous mitjans, com el mateix EL PAÍS o TV3, van provocar diversos canvis en la direcció del setmanari i una vida interrupta de la capçalera fins a la seva desaparició a les darreries de la dècada dels vuitanta.
El Quadern, ja s’ha dit, venia per quedar-se, i un bon exemple d’això va ser l’atenció que va dedicar des dels primers dies al paisatge de la comunicació d’expressió catalana. El juliol de 1984, quan aquelles quatre pàgines inicials van passar a les vuit actuals, el suplement va incloure una doble pàgina amb informacions i crítiques del món audiovisual, juntament amb la programació radiofònica i televisiva dels circuits catalans. I la voluntat de formar part d’aquest panorama constituent de la jove democràcia espanyola quedava refermada el febrer de 1985, quan el Quadern, sense cap contrapartida, va començar a publicar el curs Digui, digui..., la campanya de premsa de normalització de la llengua endegada per la Generalitat. La qüestió no és menor, atès que el Quadern es va mantenir durant molts anys com la primera publicació periòdica en difusió en llengua catalana (per sobre dels 60.000 exemplars setmanals).
El ‘Quadern’ va ser
durant anys la
primera publicació
periòdica en català
Fins quan va mantenir aquesta posició capdavantera? Doncs fins que El Periódico de Catalunya, l’any 1997, va treure la seva edició en català, sota la direcció d’Antonio Franco, el qual, per cert, havia estat el primer director adjunt de l’edició catalana d’EL PAÍS. No va ser fins al maig del 2011 que La Vanguardia es va decidir a treure la seva pròpia edició en català, després d’una breu experiència amb aquesta llengua, entre 1995 i 1997, en el suplement Bang, dedicat a l’oci i la cultura juvenil.
El Quadern va veure la llum, doncs, amb voluntat de ser en totes les salses de la cultura catalana. Dues portades consecutives, del març del 1989, il·lustren bé aquesta inquietud: una està dedicada a les passions d’Olesa i d’Esparreguera, i la següent a l’estrena de Lulu d’Alban Berg al Liceu. Res relatiu a la cultura, per tradicional o avantguardista que fos, havia de ser aliè al suplement.
Un dels moment en què més bé va quedar palesa la voluntat del Quadern de promoure el debat cultural va ser amb un número especial el novembre de 2002, coincidint amb l’edició dels primers 1.000 números del suplement. Amb una portada del pintor Albert Ràfols Casamada, va presentar 10 propostes per a la cultura de la dècada següent que en bona part s’han verificat i que feien referència a temes com l’excel·lència, la internacionalització o el sentit crític. En una època de crisi com la que vivim, rellegir aquelles pàgines confirma que la cultura té més a veure amb la creació i el punt de vista que no pas exclusivament amb una qüestió de pressupostos, que és el que sembla centrar el migrat debat actual. Van pendre part en aquella trobada experts de diverses àrees, com ara Joan B. Culla, Jordi Llovet, Oriol Bohigas, Antoni Serra Ramoneda, Jorge Wagensberg, Victoria Combalia, Josep Ramoneda, Joan Subirats, Josep M. Benet i Jornet, Manuel Huerga, Josep M. Martí, Frances Escribano, Margarita Rivière, Miquel Jurado i Sergi Pàmies.
