REPORTAJE

De l'aiguardent al sincrotró

El monumental ‘Atles de la industrialització a Catalunya’, cabdal per entendre l'economia catalana

Josep Maria Benaul, Jordi Nadal i Carles Sudrià (dreta), els directors de l´estudi, al reicnte de l´Escola del Treball. / MARCEL·LÍ SÀENZ

A la dècada dels setanta del segle XVIII, l’Escola Nàutica de la Junta de Comerç de Barcelona va formar 281 capitans i pilots de la flota mercant. Només vuit eren de fora de Catalunya. Dades com aquesta o els mapes d’exportacions de vi i aiguardent són només algunes de les que mostren els 350 gràfics de l’Atles de la industrialització de Catalunya 1750-2012. Sumades, expliquen tot el que cal per entendre el què, quan, com, qui i on de la indústria catalana. El volum, editat per Vicens Vives amb el suport de CatalunyaCaixa, l’han dirigit els historiadors Jordi Nadal, Josep Maria Benaul i Carles Sudrià, tres patums que ja van explicar la història de la indústria a Espanya. Un document de documents en el qual els autors han treballat més de dos anys. Des dels factors que van empènyer Catalunya en l’era moderna i que van ser determinants per a la industrialització al XIX, passant per la reculada que van suposar la Guerra Civil i l’autarquia del franquisme, fins al clímax dels setanta i la davallada, concentrada en dues crisis: la desindustrialització i la globalització. Després de la presentació oficial al Cercle d’Economia, Nadal, Sudrià i Benaul en parlen per a Quadern.

“La xarxa comercial per tot Espanya s'aprofitarà per col·locar productes”

Com a historiadors que són, no ho poden evitar, fan allò de parlar en present, encara que expliquin què passava tres segles enrere. Amb el llibre com qui diu encara calent, Nadal, Benaul i Sudrià conversen sobre la industrialització a Catalunya. De què va fer que els industrials catalans despuntessin, d’una situació geogràfica clau, del paper del capital estranger, del de les caixes, de les infraestructures... tot plegat en el context de la complexa relació amb Madrid i partint d’una premissa: les “febleses congènites” del capitalisme català.

Pregunta. Per què es va industrialitzar Catalunya? Quins factors van fer que aquí tinguéssim una indústria potent?

Jordi Nadal. A la baixa edat mitjana, els catalans vam ser uns dels protagonistes de la recuperació de Mediterrània com a àmbit comercial. Teixits de llana autòctons a canvi d’espècies comprades a Alexandria i Alep, així com de cereals provinents de Sicília. Més tard, arran del descobriment d’Amèrica, el centre de gravetat econòmic es va desplaçar de la Mediterrània a l’Atlàntic. Per raons geopolítiques òbvies, els catalans en vam quedar al marge. La represa del tèxtil, a base del cotó més que de la llana, tardaria prop de tres segles a produir-se. El comerç exterior va ser determinant: venda de vins i aiguardents al nord d’Europa i a Amèrica, importació de llenços en cru d’Europa i exportació de llenços estampats a Amèrica, i finalment compra de cotó en floca americà i comercialització de teixits de cotó a Espanya i colònies.

Vista aèria del sincrotró de Cerdanyola, darrera estació, per ara, de la industrializació de Catalunya. / CELLS

Josep Maria Benaul. Hi ha una altra qüestió: a Catalunya hi ha una distribució relativament igualitària de la renda, no predominen els latifundis, i el creixement fruit dels intercanvis agraris també ajuda al desenvolupament manufacturer del segle XVIII, perquè ja hi ha una economia mercantilitzada.

Carles Sudrià. Des de final del XVII hi ha una demanda extraordinària, des del nord d’Europa, de vins i aiguardents meridionals, de manera que els catalans s’acostumen a anar-hi, coneixen les innovacions i les introduiran a Catalunya: primer, teixits de llana més lleugers i atractius; després, els teixits de cotó. Aquestes innovacions impel·leixen la creació d’una xarxa comercial per tot Espanya que s’aprofitarà per col·locar tota mena de productes. Tot aquest procés canvia la fesomia de l’economia catalana i dóna un avantatge per endegar la industrialització.

P. I com es produeix el salt des d’aquí fins a la mecanització, a la indústria del segle XIX?

J. M. B. Amb la reinversió de beneficis i amb l’avantatge d’arribar primer: tens les xarxes mercantils, coneixes els mercats, saps com fer producte, i quan arriba la revolució industrial al Regne Unit, els empresaris catalans porten tècnics forans, surten a l’estranger, veuen productes nous, compren maquinària...

C. S. Fins a l’arribada del ferrocarril, les inversions necessàries per muntar una fàbrica moderna eren moderades. La gent ho feia amb els estalvis de la família, entre dos o tres socis, amb el comerç americà si s’havien enriquit, però no era una indústria de grans capitals.

P. La situació geoestratègica de Catalunya també hi juga...

J. N. Catalunya és un país de frontera, estem acostumats a sortir. El poeta Maragall resumeix la diferència amb Espanya: Sola, sola enmig dels camps / terra endins, ampla és Castella. / I està trista, que sols ella / no pot veure els mars llunyans. / Parleu-li del mar, germans! Hem tingut aquest avantatge: el mar i la frontera. Castella és la Meseta, aïllada i envoltada de muntanyes o depressions. Aquí viatgem, t’acostumes a veure les novetats, parlar, ser tolerant...

P. Quin paper va jugar el capital estranger en la primera fase de la industrialització?

“De sempre mal dotats de recursos, el nostre avantatge és el coneixement”

J. N. En aquesta fase, el tèxtil, la indústria dominant a casa nostra, no en necessitava, hi havia estalvis i el pes del capital estranger era petit. A Catalunya no va passar com al País Basc, on la indústria metal·lúrgica ha necessitat molt de capital.

C. S. A Catalunya la industrialització del segle XIX es fa amb capital català. Fins i tot el ferrocarril: es fa amb capital autòcton i una baixa subvenció de l’Estat. A partir de final de segle el capital estranger arriba més per la tecnologia (indústria elèctrica, química...) que per necessitats financeres. Per tant, a Catalunya el capital estranger porta tecnologia, mentre que a Castella entra molt de capital francès per a la construcció del tren.

P. L’Atles... mostra com la indústria ha estat determinant per a les xarxes de comunicacions, de correu, d’electricitat, tot i que Catalunya no és un territori ric en recursos.

J. M. B. Mal dotats de recursos naturals, el nostre avantatge és el coneixement, haver creat els mercats, les xarxes mercantils, estar en un bon lloc, bellugar-se. No tenim el carbó o el ferro, com Astúries o el País Basc. Som un país transformador, importem matèria primera, aliments, maquinària, i en fem productes per tornar a vendre. Per això, amb la dictadura, quan ens aïllem de la resta del món, l’autarquia, tenim un problema.

Càrrega de bótes de vi a la Barceloneta.

C. S. Comparats amb les pèrdues humanes, els estralls materials de la Guerra Civil van ser relativament petits; per exemple, les centrals elèctriques no van ser malmeses. La represa de l’activitat va trigar una dècada, i aquest retard té a veure amb la política, l’autarquia va ser especialment dolenta per a nosaltres, perquè va dificultar la importació de matèries primeres i maquinària, i això es va sumar a la caiguda del consum a tot Espanya.

J. N. El franquisme entenia que les tendències centrífugues, separatistes, de catalans i bascos eren la conseqüència d’un desenvolupament econòmic superior al de les altres regions espanyoles. La unitat de la pàtria era, per a la dictadura, un objectiu sagrat (“España antes roja que rota”). Per mantenir-la, era necessari assolir cert equilibri entre les regions. Fre al progrés de les unes i impuls al progrés de les altres. Fins i tot la ubicació de la Seat a Barcelona va ser una exigència de la Fiat.

P. I Catalunya va passar de ser la fàbrica d’Espanya a quedar aturada?

J. N. L’estratègia va fracassar, perquè es va empobrir tot. La revifalla es va produir a partir dels anys cinquanta, quan el tancament i l’intervencionisme estatal comencen a afluixar-se.

P. Com va quedar la relació entre la indústria espanyola i la catalana?

C. S. Són indústries molt diferents. A Espanya, llevat del País Basc, fa 50 anys hi havia nuclis industrials (Madrid, Saragossa, Valladolid...), però no hi havia una àrea industrial densa com la nostra. I els productes es complementaven: ells feien productes que no fèiem nosaltres.

P. Parlen de “les febleses congènites del capitalisme català”. Quines són?

J. N. Ho diré amb una frase: el català ha estat un capitalisme difós o extens, però de baixa intensitat. Capitalistes nombrosos, per bé (o més ben dit, per mal) que amb capitals migrats.

“La venda de vins i aiguardents al nord d’Europa i a Amèrica va ser determinant”

C. S. Si compares Catalunya amb altres països semblants, la diferència és que no hi ha grans empreses. N’hi ha de competitives, d’altres menys, unes molt reeixides en l’àmbit internacional però petites... Comparteixen la reticència a passar a tenir una altra dimensió.

P. Falta ambició?

C. S. Falta ambició o hi ha por de perdre el control de la propietat. Per passar de nivell necessites capital inversor, sortir a borsa, no pots dependre del capital propi. Totes les empreses grans que tenim depenen d’entitats financeres, depenen de La Caixa (Abertis i Gas Natural són les úniques de gran dimensió).

J. M. B. Hi ha casos excepcionals, com ara Grífols. És una qüestió de posar a la balança les aspiracions i la por de perdre el control. D’empreses amb activitat productiva a l’exterior n’hi ha moltes, i en els seus mercats són reeixides, però no han fet el pas de cedir part de la propietat: Planeta, Mango, Torres, Almirall, Nutrexpa, Esteve, Freixenet, Agrolimen, Puig, Ficosa...

P. Reprenguem el paper de les entitats financeres...

C. S. Ara tenim la imatge de La Caixa, que s’ha convertit en una potència, però, des de sempre, la banca ha estat dèbil. El fet que a Catalunya tinguessin més paper les caixes que els bancs indicava una restricció en el finançament industrial.

Sala de filatura de la fàbrica Llaudet, de Sant Joan de les Abadesses.

J. N. Les caixes no estaven pensades per finançar indústries.

P. Fent un salt en el temps, en les últimes dècades el pes de la indústria en el PIB s’ha desplomat, i l’ocupació industrial també, ha passat del 42,6% el 1978 al 21,5% del total el 2007. Com s’explica?

J. M. B. La crisi dels setanta i vuitanta va afectar de manera molt determinant els sectors més madurs, com ara el tèxtil, però també altres indústries. Tanmateix, hi va haver una capacitat de resposta molt notable per part de moltes empreses, i això va permetre, tot i que amb menys pes en l’economia, mantenir una base industrial activa. De tota manera, a partir del 2000 el VAB industrial ha declinat per efecte de la globalització i la irrupció de les economies industrials emergents, amb la Xina al capdavant, i des del 2007, per efecte de la crisi actual.

P. Ha faltat política industrial des del Govern?

J. M. B. La frase del ministre socialista Claudio Aranzadi als anys vuitanta ho resumeix tot: “La millor política industrial és la que no existeix”.

P. I des de la Generalitat?

C. S. La capacitat és limitada. O hi poses diners, o bé regules, i cap de les dues coses es poden fer des d’aquí. I des de Madrid, el fet que la sortida sigui industrial és menys important per al conjunt d’Espanya. Depenen més de grans empreses i del fet que guanyin quota internacional, com ara Telefónica o Repsol, on ho han fet bé, tot i que tenen un arrelament local limitat. Per ells la indústria és això, per nosaltres són els 2.000 petits industrials reals, tot i que menys visibles, però més decisius per innovar i crear ocupació.

P. Les infraestructures han estat una altra trava.

“Amb la revolució industrial, els catalans surten, veuen articles, compren maquinària”

J. M. B. L’exemple clar és amb l’eix mediterrani. El 40% de les exportacions espanyoles surten d’entre Múrcia i Girona, on hi ha trams d’una sola via de tren, mentre es prioritzen línies d’alta velocitat a altres zones, unes línies condemnades d’entrada a ser ruïnoses.

C. S. L’objectiu és que Catalunya no es constitueixi en un nucli important, però aquesta actitud acaba perjudicant tothom: al productor de flors d’Almeria també li interessa que el seu article arribi ràpid a París.

J. N. Un altre cas és la terminal de capital xinès al port de Barcelona. Per a Àsia és primordial descarregar a Barcelona, s’estalvien sis dies, el que triga un vaixell a arribar de l’estret de Gibraltar als ports de Rotterdam o Hamburg... però no està resolt l’enllaç del port amb el tren: i són quatre quilòmetres! És molt ofensiu, la possibilitat que l’eix mediterrani passi per Madrid fa emprenyar. Els recursos que es desvien cap a aquestes obres costen un ronyó, sense comptar que hi ha empreses que han desistit d’instal·lar-se a Catalunya pels seus problemes de comunicació.

J. M. B. Són prioritats polítiques, i les conseqüències negatives per a l’economia catalana són enormes.

C. S. Hi ha un altre raonament que segur que l’Estat té ben present: si el port de Barcelona esdevé una entrada significativa per anar a Europa, la necessitat de la relació amb la resta d’Espanya es debilitarà, perquè Catalunya s’integrarà més en l’economia internacional.

Cartell de la téxtil Torras, típica empresa familiar que va saltar a S.A.

J. M. B. També hi ha el problema que les decisions de l’Estat no sempre s’han basat en criteris econòmics, i sovint han prevalgut interessos clientelars i polítics. Quan Catalunya era l’única regió industrial d’Espanya, l’Estat aportava menys diners per fer escoles industrials que a altres indrets sense indústria.

C. S. Aleshores aquestes mancances es podien suplir, però amb totes les funcions que té ara l’Estat, que actuï de forma arbitrària és molt més greu.

P. Actualitat política a banda, com veuen el futur?

J. N. Incert. Fumut.

J. M. B. Un futur incert amb interrogant.

C. B. Per una banda hi ha potencial polític i de gent amb capacitat d’innovar, però per l’altra hi ha elements de molta fragilitat. Tenim un problema terrible amb l’educació primària i secundària, com també amb l’anglès. Ens diuen que ens hem d’especialitzar en indústria del coneixement: i sí que en tindrem, però potser els treballadors els haurem d’anar a buscar fora. Un altre problema és la falta de finançament, els obstacles burocràtics...

J. N. Això causa un desànim enorme.

 

Capacitat per reinventar-se

La xarxa telefònica de començament del XX, la de Correus, la darrera fàbrica del Poble Nou, el nombre de productors de ceràmica de la Bisbal... Les 530 planes del Atles... són un pou sense fons.

Pregunta. Destacarien alguna de les dades inèdites de l’Atles ...?

Josep Maria Benaul. N’hi ha que il·lustren com la indústria incideix en tota l’economia. Així, tenint Catalunya l’11% de la població produíem el 40% de les patents d’Espanya, perquè hi havia indústria, capacitat d’innovar.

Jordi Nadal. A Catalunya la indústria afecta una part del territori molt important. De pobles amb indústria n’hi ha molts, el mapa de Catalunya és molt rellevant en aquest sentit.

P. Però quan no va bé, l’afectació és més extensa.

Carles Sudrià. La diferència d’aquesta xarxa diversificada és que en moments de crisi pateixen molt, però tenen més flexibilitat. De molles passen a fer cargols, cosa que no passa en grans empreses; mira Astúries, que depèn del carbó. Aquí el que no feia no sé què, canvia i cobreix una demanda insòlita. Si mires Europa, les zones on hi ha la indústria pesant és on més han patit la crisi. Aquí encara hi ha un esperit, és la part positiva. La negativa és que algun dels aspectes que es podrien cobrir des del servei públic té mancances evidents, com ara l’educació o les infraestructures. Altres coses són inevitables, com són el finançament, la globalització i la presa de decisions molt lluny... En resum, però, és significatiu que la balança comercial sigui positiva. El mercat interior s’enfonsa i cal buscar a fora. Catalunya ha passat de ser la fàbrica al país exportador d’Espanya.

Para poder comentar debes estar registrado en Eskup y haber iniciado sesión

Darse de alta ¿Por qué darse de alta?

Otras noticias

Webs de PRISA

cerrar ventana