Enigmes de l’esquerra a Catalunya

No l’esquerra catalana sinó tota l’esquerra europea es troba en un marasme ideològic profund des de fa anys: pansida i una mica massa desnodrida. Però l’esquerra catalana encara una mica més, i això per una quantitat de raons limitada i analitzable històricament. No és el cas d’entrar-hi ara, o no és això el que vull desenvolupar en aquest article. Més aviat al revés: el reconeixement del desconcert polític i ideològic de l’esquerra catalana —però també espanyola— ha de ser la base reflexiva per a aquells que seguim creient en un projecte ideològic d’esquerres. ¿Hi ha polítiques i ideologies identificables, encara ara, amb una esquerra progressista, més enllà del que diguin els eslògans electorals dels partits? ¿Què és a Catalunya ser progressista? ¿Té perfil propi l’esquerra a l’hora d’establir el mapa jeràrquic de criteris i de valors, no il·limitadament modelable? ¿Com es fa per encabir dins de l’esquerra la convicció independentista?

 Perquè, a més dels problemes generals, l’esquerra catalana en té un de propi que no és nou: necessita una resposta teòrica i pràctica a l’evolució que ha viscut l’independentisme català els dos darrers anys, amb el seu moment epifànic l’últim Onze de Setembre.

La seva clarificació ideològica i la seva ubicació en l’eix federalisme / independentisme ha de ser solidari del seu disseny íntim i mediàtic com a opció de poder i, per tant, capaç de connectar amb bases potencials desmotivades o simplement oblidades i desenteses. La manifestació, de fet, no ho ha canviat tot: ha fet sobtadament descarnat allò que era latent i implícit, i també força obvi en nombrosíssimes declaracions parlamentàries i mediàtiques de bona part de l’arc parlamentari català. També a l’esquerra, és a dir, també al PSC i a ICV. I a ERC?

Això és més problemàtic. La definició d’ERC com a esquerra penja de la defensa categòrica d’un criteri superior i innegociable: la independència. Aquest és el seu bastió ideològic i mediàtic sense cap mena d’ambigüitat o de dubte de fa anys. I aquest és el motiu que exclou d’una concepció d’esquerres a un partit que ha actuat com l’avantguarda ideològica de l’independentisme. Sospito que un sector del seu votant és potser més sensible al republicanisme i l’esquerra que a l’independentisme, ben cert. Ara per ara, però, la marca política ERC és la d’un partit conservador per incompatibilitat teòrica i històrica entre independentisme identitari i esquerra solidària.

Independentisme conservador. La prioritat d’una política d’esquerres és encara l’ús dels recursos de l’Estat per tal de redistribuir la riquesa, corregir la propensió salvatge al desequilibri econòmic i reduir la marginació social i cultural que genera el sistema capitalista, també dins d’un estat del benestar (que, més o menys desvalgut, és el que tenim ara per fortuna). ERC se situa obertament fora d’aquest marc de referència ideològic, però, paradoxalment, la seva imatge és progressista; pertany a l’espectre polític teòricament vinculat a una visió social de la política. La cosa va evidentment al revés i el desemmascarament d’ERC com a partit conservador rau aquí, malgrat la cuirassa segura de la joventut de les seves bases i la mobilització enganyosament progressista de les seves convocatòries: enganyosa vol dir que transmet la impressió de liderar un canvi que no és social sinó de país, amb la conseqüent abdicació ideològica. Que jo sàpiga, l’única solidaritat social i política que mereix aquest nom comença tot just allà on acaba el nosaltres.

ICV podria ser en aquest dibuix teòric la veritable esquerra, capaç de compensar la propensió dels governs socialistes a cedir on no han de cedir o a acceptar allò que no han d’acceptar. L’adhesió dels grans a aquest partit és cada cop més sentimental —perquè hereta el patrimoni resistent antifranquista del PSUC— i és ideològica pels més joves perquè ha assumit com ningú la bandera ecològica de la sostenibilitat: Polònia, el programa de TV-3, en fa broma desaforada i sovint càustica, però potser també justificada. Aquesta esquerra ha incorporat de forma progressiva un tercer factor nou: ara també és independentista o sobiranista en la mesura que interpreta que bona part de les seves bases i del seu futur depèn de no perdre el tren d’una mobilització popular i... progressista. Tornem-hi: progressista? ¿Amb qui és progressista la decantació sobiranista que vol el pas des la defensa dels interessos d’una Catalunya social a la reclamació de l’exclusivisme independentista? Em temo que ICV ha estat l’última víctima de la trampa nacionalista que ha polaritzat la vida catalana de la democràcia i l’ha fet perdre de vista el lloc marginal que hauria de tenir, al seu entorn, la voluntat independentista.

“ERC lidera un canvi que no és social sinó de país, amb la consegüent abdicació ideològica. La solidaritat comença on acaba el ‘nosaltres’ (...) IC és l’última víctima de la trampa nacionalista”

Progressisme ideològic. Dic l’última víctima perquè la primera va ser, evidentment, el PSC. Tampoc és cap descobriment: fa molts anys que va cedir els estris de matar la política catalana a CiU i ho va fer sense massa rèdits electorals en clau autonòmica (i força més consistents en eleccions generals i municipals). Va desdibuixar el seu significat com a partit socialdemòcrata i és aquest el perfil que necessita desesperadament recuperar per guanyar la credibilitat perduda com a partit de masses a Catalunya. O és independentista o reclama perfeccionar el marc federal que és l’estat autonòmic: és responsabilitat seva establir amb claredat els guanys i les pèrdues que generaria la preservació reformada de l’estat actual davant d’un procés d’independència, perdent la por de passar per conservador. És un objectiu pràctic per aturar l’empobriment de Catalunya: en lloc de satisfer el miratge emocional d’un país per fi independent, la batalla és preservar i augmentar les condicions de riquesa i de força econòmica, política, internacional i cultural que Catalu-nya ha gaudit fins ara dins d’Espanya. El revisionisme desqualificador al qual està sent sotmesa la Transició espanyola conflueix, per cert, amb l’independentisme: la Transició diuen que va ser una mediocre transacció —segons els reaccionaris de dretes i els d’esquerres, tot i que per raons contràries— i cal acabar amb ella també per la via de la secessió.

Els avantatges d’una ruptura encara s’han d’explicar (fora de les raons emocionals) si més no de manera metòdica i fiable. Els qui en són partidaris s’han de sentir obligats a debatre amb els qui no ho són per tal que el debat deixi l’estrat emotiu i faci camí cap a la racionalitat empírica. La urgència més evident és l’esforç de discussió clarificadora i oberta, consistent i solvent que posi a la vista la immensa quantitat d’incògnites obertes ara davant del ciutadà i la considerable quantitat de motius que provarien taxativament la pèrdua o la devaluació immediata de les condicions de vida. Els esperits més disposats al sacrifici ideològic resistirien la prova tant si les dades aconsellen la secessió com si no, però es tracta de demanar a la resta de ciutadans si el balanç de guanys i pèrdues els resulta convincent.

¿És inimaginable que el PSC toleri dins d’ell l’actuació política d’un catalanisme més vibrant o emocional sense confondre’s amb un independentisme disfressat o quintacolumnista?

Si l’objectiu més alt de la política d’avui i de demà és aturar el desballestament de l’Estat del Benestar i fer front a la crisi, ¿d’on es dedueix la utilitat del procés d’independència per ser el que cal ser ara d’acord amb una mirada d’esquerra: radicalment prudent perquè la situació social és radicalment fotuda? Els socialistes necessiten l’aliança còmplice del PSOE. Dic còmplice perquè ha de ser escollida per ambdues parts i dic parts perquè el nou context català fa indefugible la visualització política i mediàtica d’un PSC deslligat del PSOE i, alhora, políticament compromès amb la socialdemocràcia i no amb la independència. És una estratègia amb risc perquè pot desactivar encara més el votant del PSC a les generals però la situació catalana fa temps que demana al PSC aquest cop de força per tal de garantir per a Catalunya la plenitud independent i alhora la plenitud socialdemòcrata dins de Catalunya. Les ha de fer juntes totes dues jugades, sense complexos de cara al PSOE, però també sense complexos de cara a la societat catalana: no, el socialisme català no és independentista, però és independent. És ben cert que la bandera utòpica i il·lusionant seguirà en mans d’altres, però és potser aquesta també la nova virtut que ha d’exhibir: desactivar el tremp mobilitzador d’una idea amb la força de convicció de la raó pragmàtica i fins i tot utilitària: un altre cop, solidària amb la majoria.

Hi ha un avantatge més dins d’aquest replantejament estratègic, i força decisiu. A Catalunya, i de forma molt general, s’ha reaccionat encesament al davant dels disbarats i les grolleries que un sector de la classe politicomediàtica espanyola, mal educada democràticament, ha anat deixant anar sobre l’entelèquia estranya que som els catalans. La seva equivalència és òbviament la mateixa insensatesa escruixidora que deplora els espanyols com una altra entelèquia d’espant. L’exigència tant del PSC com d’ICV amb si mateixos no hauria d’estar tan dirigida a menystenir aquestes flatulències patriòtiques —les de totes bandes— com a contestar-les rebaixant la seva significació política, desactivant la seva virtualitat inflamable de forma contundent i directa. Desdramatitzar les ofenses és funció necessària d’una esquerra cohesionadora i allunyada de les febrades polaritzadores perquè no ajuda gens la seva pròpia causa ideològica i, en canvi, afavoreix un independentisme que s’ha carregat de raó nodrint-se de les veus de la insensatesa aliena, per descomptat, i també pròpia. L’esquerra té l’obligació civil de seguir sent esquerra pedagògica, fins i tot per una raó de càlcul: visualitzar com a perfil d’esquerres la voluntat de no explotar de forma maniquea el mercat de les emocions i l’espiral de la irracionalitat.

L’independentisme té, però, l’aura incontestable ara mateix d’una mobilització progressista i de canvi que ha funcionat com a miratge il·lusionant també dins de l’esquerra socialdemòcrata. Ha fet desinflar o fins i tot dissoldre al núvol mediàtic l’autèntica direcció de les propostes d’esquerres: no parlo ara de la dimensió municipal de l’exercici de poder; no parlo tampoc de la sensibilitat catalanista de molts dirigents i votants d’esquerres; parlo de la construcció d’un model de país on el ciutadà identifiqui com a prioritat política la preservació decidida, solidària i militant d’un Estat del Benestar potent.

“La independència no és la bandera progressista d’avui. L’objectiu veritablement central del progressisme ha de ser blindar o si més no protegir l’Estat del Benestar”

No crec que la independència sigui la bandera progressista d’avui. L’objectiu veritablement central del progressisme ha de ser blindar o si més no protegir l’Estat del Benestar en front d’ofensives de ruptura independentista i en front de l’ofensiva desmantelladora del liberalisme capitalista disposat a tot. Frenar totes dues ofensives és un compromís indefugible de l’esquerra si es tracta d’esquerra. I el fre en el nostre cas passa per donar gas a la transformació negociada i autèntica de la relació amb Espanya, no per la via de devaluar i debilitar encara més les condicions actuals de l’Estat.

Ben poques vegades a la història recent —només a la Transició— la conjuntura ha estat tan dramàtica com ho és la crisi actual. La resposta conservacionista és ara políticament progressista i la garantia més plausible de preservació de l’Estat del Benestar. No és que ara no toqui la independència, és que l’esquerra ha de restituir a Catalunya la seva complicitat activa i desacomplexada amb l’esperança d’una continuïtat reformista dins d’una Espanya que ha estat clau determinant de la seva mateixa prosperitat.

Independentistes al PSC? La percepció confusa del PSC té diverses raons però una és que els seus dirigents o exdirigents més catalanistes han expressat amb complicitat progressiva i fins i tot entusiasta l’adhesió al lema de la concentració nacional de l’Onze de Setembre. Però el PSC no és un partit independentista; és federalista o aspira a una constitució federal de l’Estat. Què s’ha de fer quan hi ha una contradicció tan forta dins d’un mateix partit? L’evidència d’una divisió interna i explícita bloqueja la construcció d’una oferta política clara, dilueix la unitat d’acció i veu del partit i castiga sobretot la seva mateixa societat en confondre i desmotivar l’electorat. Un bon feix de votants potencials fa anys que troben el partit incapaç de formular amb nitidesa el seu projecte de país. Són espanyolistes els nous dirigents? Són només no independentistes? ¿Són espanyolistes amb la mateixa legitimitat amb la que d’altres són catalanistes? ¿No caldria ara desprendre’s del complex d’espanyolisme lentament inoculat a Catalunya, quan el que designa el mot és la voluntat de seguir pertanyent a Espanya, i res més? ¿És inimaginable que els corrents interns del partit acceptin les noves condicions polítiques i mantinguin dins del partit la seva catalanitat? ¿És inimaginable que el PSC toleri dins d’ell l’actuació política d’un catalanisme més vibrant o emocional sense confondre’s amb un independentisme disfressat o quintacolumnista?

Si algú creu que no hi ha encaix de cap mena i que la capacitat de negociar està exhaurida (la qual cosa seria un grossíssim contrasentit), les coses al partit socialista i probablement a Iniciativa per Catalunya pinten molt malament. La reclamació real de la ciutadania no sembla pas aquesta sinó la clarificació raonada i explícita de cada posició. Els seus votants necessiten (necessitem) visualitzar la pluralitat interior en tots dos partits, però no l’evidència d’una fractura a la seva estructura.

“Cal una reformulació constitucional tranquil·la. És una crisi d’Estat. I el fracàs autèntic de l’esquerra seria mirar-lo en la seva constitució actual com una relíquia sagrada”

Ruptura o reforma. La desqualificació de l’Estat actual comporta la infravaloració insensata del que han estat les conquestes reals de l’estat autonòmic. Potser ha arribat al final del seu cicle de vida i reclama —35 anys després— una reformulació constitucional tranquil·la: no és cap disbarat revisar un text que es va pensar per frenar els riscos d’implosió d’un estat en construcció el 1978. Ara el país és un altre i els riscos són uns altres: 35 anys han posat de manifest mancances o deficiències sovint fruit del seu èxit, i no del seu fracàs. És una crisi d’Estat, aquesta, i això vol dir que l’Estat es desmunta o es reforma: l’opció revolucionària cauria del cantó trencador i el reformisme cauria del cantó unionista.

El fracàs autèntic de l’esquerra seria mirar-lo en la seva constitució actual com una relíquia sagrada i no com l’única eina potent que tenim contra el desgavell econòmic i el capitalisme rampant. I això —una reforma negociada i valenta— em sembla una posició essencialment progressista per molt que sembli conservadora o tradicionalista. La virtut de l’etapa recent d’Espanya és tan insòlita que potser molts ni tan sols s’adonen de la magnitud de l’èxit, estimulats per un ideal d’Estat nou de trinca però sense la més mínima garantia teòrica ni pràctica de millora de les condicions de vida de la immensa majoria de la població.

La paradoxa és singular però certa: el conservadorisme ideològic ara el defineix la magnificació interessada dels defectes de l’estat autonòmic i alhora la creença en la intangibilitat del marc legal que regula les relacions de Catalunya i Espanya. Tampoc no és una gran novetat, però convindria tornar a recordar davant de l’eufòria de la secessió nacional les virtuts socials i polítiques del reformisme com a eina de la força d’un Estat del Benestar.