La mort, arreu

D’un temps cap aquí, la mort ha esdevingut un tema present en la literatura infantil, tant en la que va adreçada als primers lectors —com a recurs per explicar-la i per intentar d’entendre-la una mica—, com en la que va adreçada als adolescents. Aquí la mort no es redueix a ser explicada ni a fer-la entenedora sinó que se n’utilitzen tots els sentits i l’univers que sura al seu voltant: vampirs, zombis, cementiris,... i els registres utilitzats són tan diversos com autors gosen enfrontar-s’hi.

Dos dels llibres guardonats dar-rerament amb els premis més prestigiosos així ho corroboren. D'una banda, l’Edebé de Literatura Infantil va ser per a l’aragonès Fernando Lalana (Saragossa, 1958), amb Parc Mort, on una empresa d’armament intenta netejar-se la imatge amb la creació d’un parc temàtic centrat en la mort, i pensant que aquesta fascinarà els infants. Vampirs, zombis, crims, fantasmes... poblen els seus racons, fins que s’hi esdevenen uns fets inexplicables...

Aquest seria només el plantejament de l’obra, perquè després circula per viaranys sorprenents, ben originals, tot iniciant-se com una novel·la policíaca en la qual una detectiu és contractada per esbrinar la causa dels fets, passant per parts que semblen pertànyer a una obra de fantasia i per d’altres en les quals l’amor s’apodera dels protagonistes. L’obra pot captivar en major o menor mesura, pot ser complicada d’etiquetar, però l’autor, amb la seva experiència i ofici, sap conduir el lector per allà on li plau, encara que el surrealisme d’algunes situacions el deixi garratibat a qualsevol cantonada. A més del que hi succeeix, Parc Mort destaca per la càrrega de crítica social que conté, per la ironia, el sarcasme i l’humor en el tractament que fa del tema de la mort i del doble sentit de molts dels seus ingredients. L’obra conté diversitat d’elements interessants, però al meu parer, no hauria de copar un lloc privilegiat en un premi de literatura infantil, perquè l’estil, el rerefons, el llenguatge i la crítica que desprèn, queden a anys llum del que pot captar un infant, a més de no fer cap esforç per acostar-s’hi.

D’altra banda, un dels premis amb més pòsit de la literatura infantil, el Folch i Torres, va ser per a Jordi Folck (Reus, 1961) i el Llibre d’encanteris de la Vella Taràndula, una obra de tall més clàssic, amb la fantasia com a principal esquer per a la seva lectura i com una de les característiques més preuades de la literatura per a infants. La lluita èpica entre els representats del bé i del mal és el que sustenta aquesta novel·la de gènere fantàstic. El protagonista, en Pere, se serveix d’un vell llibre d’encanteris, heretat del seu avi, per venjar-se d’una malifeta del bestiota de la classe que li destrossa el cotxe teledirigit que li han portat els reis. L’encanteri fa estralls al poble on viuen, i encén una perillosa guspira que posarà en escena una vella bruixa. A mesura que la història avança, la lluita s’intensifica, els personatges esdevenen cada vegada més espavilats i actuen amb més ferocitat, l’alternança en la lluita és constant i això és el que marca el nivell d’interès del llibre, a voltes ben alt, i al qual ajuden les il·lustracions d’Agustín Comotto, que elabora una atractiva recreació dels fets i dels personatges.

Fa la sensació, però, que els esdeveniments que dinamiten la tranquil·litat del poble en algun moment s’escapen del control de l’autor i es tornen excessivament extrems, cosa que el porta a una previsible, única i sorprenent sortida, malgrat que guardi coherència amb tot el desenvolupament de la història.