_
_
_
_
_
ESCRIURE EL PAÍS

Podrit per l'arrel

"Els horts fèrtils del pla, a l'est, eren dissemblants per complet dels bancals de secà".
"Els horts fèrtils del pla, a l'est, eren dissemblants per complet dels bancals de secà".JESÚS CÍSCAR

Andreu Alemany, el Paler de malnom per tradició familiar, tenia el caràcter irascible i l’aspecte arrogant que era comú als grans terratinents. Era cert que ell també posseïa, reunides en una mateixa hisenda, una sacsada de fanecades. En canvi, unes eren poc fructíferes, i la major part, ermes del tot.

L’Heretat del Paler, com es coneixia la propietat, estava a la banda de dalt d’Alginet. El poble, situat si fa no fa al mig del terme, semblava fer de fita infranquejable. A més d’albergar les ànimes que hi buscaven caliu, tenia la missió aparent de separar de manera radical les terres que el circumdaven. Els horts fèrtils del pla, a l’est, eren dissemblants per complet dels bancals de secà que, emmarcats per calçades de pedra, s’encavallaven al vessant oriental de la serra Falaguera fins que topaven amb el rigor absolut de la muntanya, on tan sols els matolls més bords, senyorejats pel margall, gosaven de plantar cara i aprofitar qualsevol clavill per a trencar la grisor del roquerar.

Tot i l’altivesa amb què es comportava, Andreu Alemany amb prou feines fregia i menjava. Els propietaris del pla podien pal·liar dos o tres males collites consecutives en una bona anyada i, quan la cosa anava bé durant unes campanyes seguides, omplien el sac. La majoria havien aconseguit una prosperitat sòlida, alguns amb només un feix de pocs quartons ben explotats. Andreu, en canvi, s’havia de conformar amb el minso degoteig que li proporcionaven les vinyes que malvivien a la part baixa de la hisenda. A la resta de la propietat, la pedra era tan hermètica que no es veia capaç d’assumir com a pròpia l’aigua puríssima que sortia d’uns ullals que, repartits ací i allà, clapejaven l’Heretat del Paler. Els dolls, en realitat, s’hi entretenien ben poc: després d’agombolar-se en basses de mida diversa, l’aigua anava a perdre seguint el curs de qualsevol dels barrancs que solcaven el paratge. Els torrents, al seu torn, tenien una distribució tan anàrquica que es confonien els uns amb els altres, de manera que la gent donava idèntic nom a ramals sense connexió, mentre que d’altres que seguien un mateix curs rebien apel·latius diferents en diversos punts del seu periple. Es podria dir que a la banda de dalt del poble, el barranc de l’Aigua, el de la Forca, el de la Font del Senyor i el de la Belenguera, confegien un cabdell de fils indestriables fins que confluïen al pla, tan bon punt es travessava Alginet. Potser per a confirmar el caràcter dicotòmic del terme, la conca unificada rebia a partir d’aquell punt l’inequívoc nom de barranc dels Algadins, lloat per poetes il·lustres, i potser un punt coents.

Andreu Alemany arrossegà amb resignació les estretors a què l’abocava l’ínfima producció dels ermots. Però, arribats a la segona dècada del segle vint, la fil·loxera es presentà com un problema definitiu que, de manera paradoxal, posà fi a aquell malviure. El verm atià les penes durant uns anys, fins que es va imposar als esforços dels llauradors i convertí les estretors en misèria sense pal·liatius. Amb els pares soterrats, encara jove i solter, Andreu va trobar que la millor opció per a véncer la impotència era malvendre tot el que tenia i marxar com més lluny millor. Embotinat per uns coneguts més proclius a l’aventura que s’havien decidit uns anys abans, decidí anar-se’n a Veneçuela amb un grapat de bitllets amagats a la faixa que li cenyia un ventre acostumat al sacrifici.

Al port de València, abans que el transatlàntic salpara cap a la terra de promissió, Andreu es llevà les espardenyes i les va espolsar mentre treia els braços per la borda. El gest, que volia ser digne i va ser més aviat afectat, pretenia deixar ben clar, sobretot a si mateix, que ni ell ni ningú de la seua estirp hauria d’arrossegar mai més la pols de la terra que abandonava. «Ací vos quedeu, pollosos de merda», van ser les paraules que proferí amb una veu que palesava ressentiment.

«Ací vos quedeu, ignorants de merda», van ser les paraules que, en llegir el cartell, pronuncià Víctor amb una veu que palesava ressentiment. Sabia que era un comiat definitiu. Les autoritats ja l’havien advertit que era l’últim estiu que el deixarien campar per l’Heretat del Paler amb les ovelles. Pensava que potser fóra el millor. Havia nascut poc després del canvi de segle, i ja n’havia complert més de setanta. Estava vell. La decisió més lògica era reduir el nombre de caps de bestiar i tenir el ramat tot l’any estabulat a la paridora de la Moncarra, a la banda de baix del poble. Ja no estava per anar muntanya amunt, muntanya avall. I més encara des que feia uns mesos havia mort el Moro, el millor gos d’atura que mai no havia tingut. No s’hi veia amb cor, d’ensinistrar-ne un altre que molt probablement l’havia de sobreviure.

"Decidí anar-se'n a Veneçuela amb un grapat de bitllets amagats a la faixa".
"Decidí anar-se'n a Veneçuela amb un grapat de bitllets amagats a la faixa".JESÚS CÍSCAR

Menys animals volia dir menys ingressos. A més, la despesa del pinso es dispararia, en no poder transhumar. Tant se valia: tenia els dos fills empleats a la Ford, la fàbrica de cotxes que poc abans s’havia inaugurat a Almussafes, i el que traguera havia de sobrar per a ell i per a la dona. Però tot i que racionalment fóra el millor, es rebel·lava contra la injustícia. Encara que l’Heretat del Paler tinguera amo, per llei era terra de pastura, i el dret d’alimentar-hi el bestiar com ho havia fet tota la vida ningú no li’l podia prohibir. En canvi l’alcalde semblava decidit a passar-se’l per l’ouera, aquell dret i tots els altres, per tal d’afavorir els interessos d’uns constructors forasters que de segur que l’havien untat.

Feia un parell d’estius que Víctor havia vist els primers obrers manifassejant per l’heretat. De seguida que va preguntar a Cisquet, el propietari, li va dir, ufanós, que ho havia venut. «Açò ho comprà mon pare fa cinquanta anys, i la veritat és que mai no n’hem tret profit. Ara faran una urbanització, i el primer xalet que construiran serà el meu, perquè m’hi puga estar com un senyor». Un supèrfol, Cisquet. Un malcriat inútil, jugador, bevedor i femeller, que havia bramat l’herència liquidant de primer tots els horts del pla i balafiant després la muntanya, l’únic que li quedava. Mai no havia entés que, quan vens una ovella, per roïna que siga, deixes d’esquilar-la per sempre més. Ell ni tan sols havia cobrat per l’ovella: l’havia malbaratada per un jersei que, a sobre, era de fibra sintètica. Víctor pensà que el Paler, l’antic propietari que havia conegut de jove, potser fóra un punt altiu, però havia mantingut la dignitat fins al final, i només s’havia desfet de l’heretat quan l’ofec l’hi empentà sense remissió.

El vell pastor es mirà el cartell per darrera vegada. Urbanización Los Lagos. Venta de parcelas. «Ignorants de merda», va repetir amb tota la raó del món. Perquè potser ell havia anat poc a escola; potser sabia poc de lletra i li havia costat desxifrar el significat del rètol, però sabia què era un ullal, i sabia distingir un llac d’una bassa. Per si no fóra prou, no quedava res d’aquells suposats llacs que mai no ho havien sigut: la prospecció dels pous que havien de proveir el complex i la posterior extracció del subsòl, havia provocat que els ullals s’assecaren de manera fulminant. A les torrenteres ja no arribava ni un glop d’aigua, i curs avall, quan els ramals s’unien i es convertien en el que poc abans havia sigut l’esplèndid barranc dels Algadins, la dolça flaire dels tarongers havia estat substituïda per una insuportable pudor de tarquim.

«Gentola. Acabadors. Ací vos quedeu, ignorants de merda», va dir Víctor, irat, mentre enfilava camí avall. I és que pensava que Los Lagos era un nom impropi, i sens dubte coent, per a aquell indret on havia portat a pasturar el ramat des que sabia caminar sense caure massa bacs.

«Ahí se quedan, cholos de mierda», va dir Andy Alemany mentre mirava les pistes de l’aeroport de La Chinita per la finestreta de l’avió. Estava desitjós d’abandonar Maracaibo i volar a Caracas, on havia de fer transbord cap a Madrid. Allà només el separarien 350 quilòmetres de la destinació definitiva.

Quasi vint hores després, en intentar llogar un cotxe a la terminal de Manises, el va sorprendre que la senyoreta que l’atenia pronunciara el seu nom d’una manera estranya. «Andrés Alemani», la va rectificar. «La y del apellido también se pronuncia, aunque sea griega». Encara no sabia que aquella consueta l’hauria de repetir molt sovint, perquè, al lloc on havia arribat, alguna gent ignorant s’entestaria a dir el seu cognom com si tinguera una eñe que ell no trobava enlloc.

Finalment el camí fins a l’hotel l’hagué de fer en taxi, perquè el permís de conducció veneçolà no el facultava per a conduir al país. Des del seient del darrere es mirava una ciutat que de manera nebulosa formava part de l’ideari familiar, tot i que l’avi, el fundador de l’empori petrolier, sempre haguera sigut reticent a parlar-ne. Encara que sovint remugava en una llengua estranya que els parents identificaven com a valencià, només de tant en tant se li escapava alguna cosa de la seua terra d’origen. «¡Pobre viejo!», pensava Andy mentre el recordava. «Si levantara la cabeza y me viera aquí... Si supiera que huyo de un rojo bembudo...». Per a Andy, Hugo Chaves, el rojo bembudo, era la personificació del dimoni, i els seus seguidors, una colla d’arreplegats. N’estava més que fart, d’aquella xusma que semblava tenir l’única missió en la vida de fotre la gent de categoria. Amb desgana, ho havia suportat tant com havia pogut, però ara ja no trobava el perquè de fer-ho. En poc de temps s’havia divorciat i els pares havien mort en un accident de trànsit. Res no el lligava enlloc, i s’hi va decidir. «¡Y todo por un cholo de mierda! Mámame el güevo, mongólico, que cagas más arriba del culo, pero a mi no me vas a volver a ver, macaco comunista hocicudo», va remugar Andy en un to de veu perfectament audible, mentre el taxista el mirava pel retrovisor i prenia una mica de por.

Gràcies que la família, quan no els fiscalitzava ningú, havia tingut la prevenció d’evadir capitals. Ara havia arribat l’ocasió d’aprofitar-se’n en un altre lloc. Per consell d’uns coneguts que s’havien decidit abans a la diàspora, va triar la costa mediterrània espanyola per continuar els negocis. Segons li havien dit, allà la cosa funcionava més o menys igual que abans de la victòria chavista a Veneçuela, quan la gent de la seua corda tenia la paella pel mànec i els era fàcil multiplicar el capital. «Ríete de las democracias europeas, que aquí con dinero fresco consigues lo que quieres», li havien assegurat. A més, hi havia el component sentimental: tornaria als orígens. No sabia que amb això contravenia un antic jurament de l’avi, segons el qual ningú de la seua nissaga s’embrutaria les sabates de la millor pell amb la pols de la terra que ell havia abandonat amb espardenyes.

No l’havien enganyat: a València, la rajola a gran escala era tan productiva com l’extracció i el comerç del petroli ho havien sigut poc abans a Veneçuela. Se n’adonà de seguida que entrà com a soci capitalista en una gran promotora immobiliària. Estava feliç, perquè havia tornat al seu hàbitat natural: podia aplicar els mateixos mètodes que anys enrere havia fet servir a Maracaibo, amb el vist i plau d’uns governants que s’avenien al que fóra a canvi de les contrapartides de costum. Entenien el negoci, sabien el paper de cadascú, i no eren uns torracollons com el rojo bembudo i els seus sequaços.

"No l'havien enganyat: a València, la rajola a gran escala era tan productiva com l'extracció i el comerç del petroli ho havien sigut poc abans a Veneçuela".
"No l'havien enganyat: a València, la rajola a gran escala era tan productiva com l'extracció i el comerç del petroli ho havien sigut poc abans a Veneçuela".JESÚS CÍSCAR

Un any vivint a diversos hotels fou suficient perquè Andy se’n cansara. Pensava que era hora d’establir-se en algun lloc i començà a destriar possibilitats. No volia viure a la ciutat. Massa mareig. I ni de bon tros en qualsevol apartament d’algun dels colomers que la promotora construïa a la costa. Volia algun lloc pròxim a la capital, però espaiós i tranquil. S’acabà de decidir quan l’atzar el portà a una parcel·la en venda de la urbanització Los Lagos, a una vintena de quilòmetres al sud de València. «Chévere. Esto está de pinga», va dir tan bon punt va veure l’emplaçament. L’endemà mateix, abans fins i tot de formalitzar-ne la compra, va manar que començaren a fer plànols.

El xalet era imponent, una vegada que l’havien acabat. L’entorn, en canvi, no passà mai de discret. Andy no havia escatimat a l’hora de fer portar tones i tones de fèrtil terra roja que cobrira el roquissar, amb la finalitat de fer-hi créixer un jardí tropical que s’assemblara al de la hisenda que havia tingut a Maracaibo. Però tot va ser debades: cap planta no hi campava. L’únic que anava avant sense que ningú no ho demanara eren els margalls i qualsevol tipus de matolls bords. Ni tan sols les palmeres se salvaven, per més que les trasplantaren ja criades al viver i les tractaren amb tota la cura del món: de seguida que les hi deixaven caure, morien afectades pel morrut roig, un escarabat que feia estralls. «¡Qué chimbo! ¡Esto sólo sirve para pasto de ovejas!», deia Andy quan estava més desesperat. Fins que donà el jardí per perdut i intentà refugiar-se a la part de dins. Però aleshores fou l’edifici el que, per art d’encanteri, començà a degradar-se a un ritme frenètic. L’algeps de les parets queia a gleves, afectat per una humitat contumaç, i per més vegades que lluïren els murs cada vegada estaven més escrostonats.

Arribà un moment que Andy odiava profundament el lloc on vivia, però ja no podia fugir-ne. La crisi, la maleïda crisi, havia provocat la fallida de la promotora, i tots els estalvis, els nous i els evadits, s’havien convertit en deutes. Només trampejant podia traure el ventre de pena, sense cap possibilitat de vendre l’únic que li quedava: aquella edificació podrida per l’arrel que, encara que ell mai no ho sabria, havia manat construir just al damunt del que molts anys abans havia sigut l’ullal més exuberant de l’antiga Heretat del Paler.

Urbà Lozano és l'escriptor que obri el cicle Escriure el país d'aquest curs. Es tracta d'una iniciativa del diari El País en col·laboració amb la Universitat d'Alacant, que ja ha celebrat diverses edicions.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_