Mar o muntanya?

La Biennal de Venècia, l’esdeveniment arquitectònic d’aquest setembre, fa pensar en algunes coses que marquen la rentrée del sector després de l’estiu. La Biennal acull diverses manifestacions arquitectòniques que van des de les proposades pel seu comissari principal, l’arquitecte britànic David Chipperfield, sota el lema Common Ground, fins a les mostres organitzades per diversos països i institucions. Entre aquests es troba el pavelló d’Espanya, amb el lema SpainLab, i el que ha patrocinat l’Institut Ramon Llull per mostrar l’arquitectura de Catalunya i les Illes Balears, amb el lema Vogadors, i del qual ja els hem parlat en aquestes planes.

El pavelló d’Espanya, SpainLab, ha convidat diferents arquitectes espanyols, entre ells tres catalans (en equip o individualment). No fa gaire que a les pàgines d’aquest diari, el 27 d’agost passat, se celebrava la Biennal amb un titular potser massa optimista que deia “Venecia rompe con la arquitectura espectáculo”. Segons la meva opinió, segueix pesant massa en aquestes convocatòries triar noms, o sigui arquitectes, més que obres, donant així per entès que les seves obres —totes— tenen sentit i interès, i que els noms conferiran per si sols coherència a la mostra.

Jo no n’estic tan convençut ja que, finalment, l’interès d’una obra sembla venir quasi exclusivament de la mà del seu autor. Així, per exemple, la maqueta del projecte d’El Bulli Foundation, de l’estudi català Cloud 9, és en si mateix espectacle, com també ho és el projecte. Per molt que ens diguin que els arbres de l’entorn de l’edifici proposat a la cala Montjoi “estaran dotats de sensors sensibles a l’aire i a la humitat per donar ordres a l’edifici”, francament, sembla una collonada monumental, que tan sols pronostica més espectacle.

Però una de les coses més insòlites és la presència de l’arquitecte Vicente Guallart, qui avui és cap d’Urbanisme de Barcelona, i que presenta a la Biennal el concurs Les 16 Portes de Collserola. És difícil trobar cap altre exemple que il·lustri millor la falta de sensibilitat envers el que representa la idea de servei públic d’un alt càrrec municipal. En realitat, era previsible que el concurs de les Portes de Collserola tingués una finalitat més propagandística que utilitària, però tan nítidament personal, no. En altres ocasions hem pogut veure plans urbanístics de Barcelona, com el 22@, exposats a diversos fòrums però mai ho havíem vist d’una manera tan absolutament dirigida a la promoció personal.

D’aquesta manera, els participants al concurs i tots els ciutadans de Barcelona estem al servei de la popularitat de Guallart, que explica en aquest projecte: “en las décadas de los ochenta y noventa se reestructuró el frente marítimo y ahora nos ocuparemos de los barrios en las colinas alrededor de la ciudad, que a menudo se han quedado desconectados por culpa de las rondas y las autopistas”. És una afirmació sorprenent, i més si pensem que actualment i des que el nou equip va arribar a l’ajuntament de la capital catalana, aquest organisme té com a objectiu també el projecte Blau@Ictínea, que es vol ocupar de la transformació de la part de la ciutat davant del mar. De fet, no fa gaire els responsables urbanístics de Barcelona i alguns arquitectes convidats especialment per a l’ocasió van presentar l’anomenat Water Front, un projecte desenvolupat per estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya, un dels patrocinadors del pavelló, en absoluta sintonia amb l’ideari municipal en matèria d’urbanisme marítim.

Tot plegat, una cerimònia de la confusió en què, mentre la Biennal proclama la fi de l’arquitectura espectacle convida a l’espectacle pur i dur, i mentre els responsables urbanístics de Barcelona ens diuen que ara toca la muntanya, preconitzen arreglar el port; tot vetllant per la seva promoció personal. No havia començat un nou curs amb tan bones notícies des de fa temps!

Sobres:

I mentre els barcelonins somien que l’Ajuntament els recuperarà ara Collserola, o ara el front marítim, ens van desapareixent les voreres convertides en terrasses de bars. Si de debò és hora del que és petit, de l’acupuntura urbanística, aleshores correspondria fer coses més senzilles i més democràtiques.