Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
A LA LLETRA

Necessitats

Caràtula del documental 'València necessita una cançó'.
Caràtula del documental 'València necessita una cançó'.

“València necessita una cançó” és un documental que circula per Internet, dirigit i dut a terme per Borja Pons i Guillem Nicolàs. Amb fragments musicals i entrevistes (Raimon, Miquel Gil, Vicent Torrent, Xavi Sarrià, Pep Gimeno Botifarra, periodistes, etc.), posa l’accent en el bon moment que travessa la cançó en valencià.

Hi ha una denúncia constant del boicot institucional i dels mitjans de comunicació envers aquesta manifestació artística que deriva cap a una vivència de catacumbes que pot ser paradoxal, car, al mateix temps, tothom constata que és l’âge d’or de la música feta al País Valencià.

Al llarg de les respostes dels entrevistats, deduïm que comencen a concloure què va passar amb el miratge que va suposar el temps de la cançó durant l’anomenada Transició. Confiar en la mamelleta institucional no ha funcionat en cap moment i tot sembla que continuarà així. És com el miratge audiovisual en assabentar-se de la creació de Canal 9, que va acabar sent un desastre industrial i amb l’enemic dins de casa.

Pau Alabajos subratlla que el creixement dels grups i dels cantants dels darrers anys s’ha fet sense suport institucional. També pensa així Carles Dénia, que diu: “si no et donen suport, millor”. Més enllà, Orxata Sound System: “no esperar que t’ho faça ningú, perquè no has de donar-li les gràcies a ningú”. Feliu Ventura arriba a dir que la Conselleria de Cultura són, en realitat, les entitats socials.

Sembla, doncs, que la realitat s’ha imposat entre els músics i, finalment, han comprés que han de caminar amb els seus propis peus. Llàstima de temps perdut plorant i demanant almoines. O malbaratant les poques ocasions en què van rebre subvencions.

A Còrsega, on la pesantor parisenca no té res a envejar a la pesantor canalnouenca, fa temps que grups com I Muvrini van decidir anar per feina. I, fins i tot, a París omplin els locals. O els músics de l’illa de Sardenya, que són programats en festivals internacionals de tota mena. La qüestió musical sempre estarà més a prop de la qualitat que no de la llengua. I és una alegria que una llengua done casos com els de Trullars (efímers avant la lettre), Carles Dénia, músics de jazz, Pep Botifarra, etc. Hi ha qui ha hagut d’emigrar.

El títol del documental, fragment d’una cançó de Feliu Ventura, recorda el famós article de Lluís Serrahima "Ens calen cançons d’ara", publicat l’any 1959, considerat el text fundacional de la nova cançó. Ve de ben lluny. I la qüestió també passa, com sempre, per perdre la por. Amb paraules de Pep Botifarra: “qui tinga por, que es busque un gos”. Totalment d’acord, nano.