A MANERA DE TASCÓ

Un nou Picwick

"Entre nosaltres, com és ben sabut, Dickens i Carner han estat sempre una mateixa aventura"

Si les obres dels clàssics s’han incorporat a la columna vertebral de les diferents cultures es deu tant a les obres mateixes com als esforços dels comentaristes i estudiosos de la literatura, de manera que sempre els llegim des d’un horitzó d’expectatives fabricat per la tradició cultural en què ens hem educat. De fet, ni Dant, ni Ausiàs March, ni Montaigne, ni Sterne, ni fins i tot Maragall, Espriu o Joan Fuster són ja accessibles per a nosaltres si no és a través dels comentaris que se n’han fet al llarg dels anys. Potser per això, si és costum dels editors (és, si més no, un dels procediments habituals de les notes de les contraportades) atraure el públic lector amb frases contundents de comentaristes significats, això és més habitual encara pel que fa als clàssics, ja que professors, crítics, autors, lectors, traductors, adaptadors, prologuistes, periodistes culturals, etc., han acumulat damunt del text original pàgines i pàgines sense les quals no haurien assolit la categoria de clàssics. Hi ha qui, després de l’èxit de les teories de la recepció, s’esforça a reproduir les condicions originals de lectura de les grans obres. Es tracta, sens dubte, d’un exercici d’erudició i recerca extraordinari, que exigeix una abstracció desmesurada, però que precisament per això no hauria de menysprear el mateix fet de les lectures que històricament se sobreposen al text original i que, ho vulguem o no, condicionen les seues recepcions successives.

Hi ha qui s’esforça a reproduir les condicions originals de lectura de les grans obres

Ara que A Contra Vent acaba d’editar Els papers pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens, no ha dubtat a reclamar l’atenció del públic recollint en el seu web (http://www.acontravent.cat/llibre.php?id=49) i en la contraportada comentaris de personalitats literàries com Maragall, Auden, Chesterton, Borges i Carner sobre les excel•lències del gran novel•lista. A Carner, sobretot, no el cita debades, perquè és precisament un exemple únic del paper essencial de les mateixes traduccions en els processos de recepció de les obres literàries. Entre nosaltres, com és ben sabut, Dickens i Carner han estat sempre una mateixa aventura. Fins ara, en català tots havíem llegit Dickens a través de Carner i tots érem conscients del problema que se’ns plantejava si era cert, com acostumaven a dir alguns interessats a manifestar la contribució innegable de Carner a la construcció del català literari, que el Dickens de Carner era “dues vegades Dickens” o si, contràriament, com ja hem llegit recentment en la premsa, era més aviat “dues vegades Carner”. Siga com vulga, publicar, com ha fet A Contra Vent, la nova i esplèndida traducció que Miquel Casacuberta ha preparat del Pickwick ens facilitarà la resolució del destret. I em sembla que el “català entenedor, elegant, ric, versàtil, viu, divertit” amb què Casacuberta ha volgut donar resposta a les mateixes exigències que Dickens demanava perquè traduïren la seua obra deixarà la versió carneriana del 1934 al lloc que realment li correspon.

Tampoc en el cas de Chesterton, la maniobra editorial és debades. No ho és, de fet, en cap dels cinc autors citats per l’editor, però confesse que els comentaris de Chesterton que he llegit sobre Dickens em semblen d’una acuïtat difícilment superable i, alhora, expressats tan amablement que la combinació no té parangó possible en el domini de la crítica literària. Hi ha anàlisis que tot lector agraeix, aquelles que il•luminen el text original en lloc d’intentar substituir-lo, però ja sabem que qualsevol comentari sobre un llibre sempre és pitjor que el llibre en qüestió. Els papers pòstums del Club Pickwick és el millor Dickens i Casacuberta el posa a l’abast del lector actual amb una traducció envejable. És, de fet, una oportunitat única de conéixer una obra mestra de l’humor més intel•ligent, de la tendresa més commovedora, de la capacitat “per exagerar la vida en la direcció de la vida”, com deia el mateix Chesterton, ja que l’esperit que l’anima és el de l’amabilitat, el que acompanya els amics que beuen plegats i conversen durant tota una nit, com el senyor Picwick i el seu ajudant, Sam Weller, “dos amics immortals que parlen durant una nit infinita i serveixen vi d’una ampolla inesgotable”.

Para poder comentar debes estar registrado en Eskup y haber iniciado sesión

Darse de alta ¿Por qué darse de alta?

Otras noticias

Últimas noticias

Ver todo el día

Centro Penitenciario de Alcalá de Guadaíra

Entrada en la cárcel de Isabel Pantoja: protocolo de ingreso en prisión

Mexicans say “enough is enough” at huge protest rally

Tens of thousands from all walks of life call for changes to prevent another Iguala case

Grammy para la argentina residente en Valencia Claudia Montero

"¡Los sueños se cumplen, pero hay que trabajar para lograrlo!", proclama la compositora camino de Nueva York

Hernando despide y felicita a las personas acogidas en Euskadi

La directora del departamento del Gobierno vasco se ha reunido con los extranjeros que regresan a su país, donde estaban amenazados, después de seis meses

Lo más visto en...

» Top 50

Webs de PRISA

cerrar ventana