_
_
_
_
_

Art sonor sense tabús

L'escena de la música experimental valenciana se sustenta en "gent amb idees i projectes" i espais on "mostrar-los al públic"

L'Orquesta Mundana.
L'Orquesta Mundana.

“Històricament, València ha estat una ciutat molt vinculada a l’art sonor i a les músiques experimentals. En el seu moment, el capellà [Juan García] Castillejo va ser un pioner de la música electrònica que va vaticinar moltes de les realitats que actualment veiem en festivals i discoteques. I ho va fer des de València, com Llorenç Barber, artista de prestigi internacional reconegudíssim, que durant anys les institucions s’han encarregat de menystenir. També ha estat important el paper exercit per Gregorio Jiménez en l’AMEE (Associació de Músics Electroacústics d’Espanya) i les aportacions de Josep Lluís Galiana en el Club Diario Levante, dos focus de producció experimental local previs a aquest auge”. Parla Edu Comelles, component del que pot definir-se, sense por, com la nova onada de música experimental valenciana. Una escena polièdrica i complexa en què caben moltes possibilitats, i que durant els últims tres anys ha anat constituint un espai comú, amb una presència notable en els circuits culturals alternatius de la ciutat. Composta per músics de procedències diverses i de distintes generacions, s’alimenta tant d’estudiants de la Facultat de Belles Arts (on són professors dos dels seus membres clau, Bartolomé Ferrando i Miguel Molina) com d’academicistes o de músics procedents del rock. Remi Carreres pertany a aquesta última categoria. Als 80 va ser membre fundador de grups com ara Glamour i Comité Cisne. Hui opera amb distints pseudònims (Jean Montag, A Quiet Monday, A Quiet Norway) en què el nexe comú són sempre les composicions abstractes. “És una manera diferent d’abordar la música en què la forma és part del missatge", explica Carreres. "Ací no hi ha els clixés del rock, que com a estil s’ha convertit en un estereotip en què ja no trobe el meu lloc”. Al contrari, el corrent musical en què ara treballa activament Carreres sí que sembla haver trobat el seu lloc a la ciutat.

Funcionant al marge de qualsevol tipus de subvenció pública i sense cap ajuda privada, la música experimental valenciana existeix i se sustenta gràcies a noms com els d’Avelino Saavedra, Ferrer Molina, Martí Guillén, Alozeau (àlies de Josué Coloma), Truna (àlies d’Andrés Blasco) i grups com ara Cuneta (d’Aiora) o Traummaschine (d’Alacant). El circuit es compon de sales com La Clínica Mundana, Plutón, Magatzems i qualsevol bar, teatre, galeria d’art o associació cultural distribuïts entre els barris de Russafa i el Carme. “Hi ha gent amb idees i projectes", comenta Carreres, "i llocs on mostrar-los al públic. Aquest tipus de música no té els problemes infraestructurals del rock. L’autogestió és el model de negoci i la difusió es fa per mitjà de les xarxes socials”. Una fórmula senzilla per a una música que potser continuarà sent considerada com quelcom d’impenetrable. “Jo crec", explica Josué Coloma, "que molta gent no ha tingut l’oportunitat d’escoltar-la, potser per falta de distribució, de difusió, o simplement per falta de costum”. Comelles és més contundent respecte dels prejudicis que planen al voltant de la música abstracta: “Els tabús els tenen els músics convencionals que no s’atreveixen a desafinar amb la guitarra ni a tallar les cordes amb unes tisores o a tocar la guitarra amb un tornavís. En definitiva, que no s’atreveixen a eixir del llenguatge aprés, i això, per a mi, és tenir tabús”. La llibertat és una de les claus en aquesta escena. Llibertat per a crear sense estar subjectes ni al ritme ni a la melodia, i encara menys a les convencions que imposa un estil concret.

L'Orquesta Mundana, en La Clínica.
L'Orquesta Mundana, en La Clínica.

L’Orquesta Mundana és un altre fruit d’aquesta absència de cotilles. Funciona des del 2009 amb uns membres fixos que fluctuen depenent de l’ocasió (Saavedra, Coloma, Carreres, Comelles, Antonio Sánchez) i que, al seu torn, estan oberts a la participació d’altres músics i no-músics. No fa molt de temps van actuar al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, de Madrid, on se’ls van unir artistes afins, com ara José Antonio Nieto, exmembre d’Alphaville i d’Esclarecidos, el treball del qual, com a Pangea, li ha proporcionat prestigi internacional en aquest camp. L’OM treballa en l’àmbit de la improvisació lliure i, com diu Coloma, “qualsevol persona que toque qualsevol cosa pot tocar amb nosaltres sense problemes. Només ens ho ha de fer saber”. La mescla generacional és una altra de les característiques d’aquest col·lectiu. Com explica Comelles, “gairebé tothom ha entés que hi ha una manera de fer les coses que ens distingeix, i potser és aquesta horitzontalitat el que fa que artistes del nivell de Llorenç Barber col·labore amb grups reduïts de joves formats uns mesos abans”. Barber, que Carreres defineix com a “element legitimador” de l’escena, es va acostar als espais en què opera aquesta aliança multigeneracional. “No s’hi va acostar en actitud de pare ni com una estrela. Ens va escoltar, va opinar. Se’l notava content de veure que ja no està tan sol, que hi ha més gent empenyent en la mateixa direcció”. Va convidar alguns d’aquests músics a participar en el seu festival “Nits d’Aielo i Art”, bé usant algun dels seus punts de trobada, bé col·laborant en l’escenari o triant composicions perquè sonaren en els altaveus instal·lats al metro de Colom. Amb tot, ací no es parla de mentors ni mecenes. La vinculació que proporciona Internet entre artistes semblants és, segons Comelles, tan immediata que els referents solen ser els companys mateixos.

“València", afirma Coloma, "és, en principi, una ciutat culturalment morta"

Encara que la música experimental, en general, molt poques vegades és afí a missatges polítics, la manera com funcionen els músics valencians d’aquesta escena sí que té una mentalitat concreta. “Una mentalitat implicada i conscient", afirma Comelles. "Tota la nostra manera de treballar, el sistema de distribució de la música per mitjà de segells virtuals de descàrrega lliure, es basa en una filosofia de compartir, i aquesta actitud en si mateix és una actitud política. Com ho és el fet d’establir un node d’activitats en un espai autogestionat, al marge de l’economia de mercat”. Coloma creu que potser les connotacions polítiques d’aquest col·lectiu tenen més a veure amb el fet de no portar-se bé amb allò que està establit. “Busquem nous tipus de llenguatge, mentre que allò que està establit busca la conservació”. Potser aquesta escena reflecteix allò que fan moltes altres opcions en aquesta època de crisi, canvis i transicions: que hi ha alternatives possibles a les formes i als canals artístics oficials, encara que uns quants eren inimaginable fa tres anys. En el cas de l’escena experimental valenciana, és una realitat en constant moviment i creixement, els components de la qual són admirats i, fins i tot, envejats pels de Madrid i Barcelona. “València", afirma Coloma, "és, en principi, una ciutat culturalment morta. Aquest estat de paràlisi fa que uns quants ens posem a fer coses. No canvia el to general, que continua sent horrible, però almenys això aglutina gent amb interessos comuns”. “Aquesta activitat fervent", raona, d’altra banda, Comelles, "s’explica en un entorn d’esclafament cultural, de desafecció i desenteniment de la ciutadania respecte de la cultura institucional. En un territori com València, on la cultura pagada amb diners públics és vergonyosa o inexistent, la cultura de base, creada en locals menuts, sense pressupostos ni pretensions, però amb molta il·lusió, és la cultura que emergeix. I ja se sap: en situacions extremes la creativitat aflora i resplendeix. Estem omplint un buit que l’esfera pública no ha omplit mai”.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_