_
_
_
_
_
CARTES DE PROP
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Música viva

Donar vida a la música és la tasca de l’intèrpret, i sempre és complicada. Més encara com més allunyat de nosaltres està l’instant de la seua creació

L'intèrpret i director Jordi Savall.
L'intèrpret i director Jordi Savall.

Dijous passat, el violista, estudiós i director Jordi Savall va rebre a Copenhagen el premi Leónie Sonning a l’excel·lència musical i va dirigir un concert que dedicà a la memòria de la seua dona, Montserrat Figueras, desgraciadament desapareguda novembre passat, a l’església de la Trinitat de la capital danesa. El premi Sonning és d’una gran categoria, fins i tot se’l denomina el Nobel de la música. El primer guardonat, el 1959, va ser ni més ni menys que Igor Stravinski, i el seu palmarés es reparteix entre compositors, directors d’orquestra i instrumentistes d’excepció i inclou el bo i millor. Savall és el segon espanyol que el rep (el 1974 el va rebre el guitarrista Andrés Segovia) i és el primer guardonat de parla catalana.

Aquesta és una distinció molt merescuda. El jurat li l’ha concedida pels seus esforços “en la recerca i el revifament de la música europea antiga”. Steen Frederiksen, president de la fundació que atorga el premi, afirmà –amb un punt d’exageració, però no gaire- que “són molts els que han investigat la música medieval i renaixentista, però Savall és l’únic que l’ha despertada a la vida”. És cert que el nostre músic és en bona part responsable de l’actual voga de l’art antic entre els aficionats a la música clàssica. I qui escolte qualsevol dels més de cent enregistraments de Savall comprendrà de seguida per què (ara mateix, jo escolte la solemne i commovedora versió del Jubilate Deo de Cristóbal de Morales que inclogué en el seu recull dedicat a la dinastia Borja i ho entenc perfectament). Són més de 40 anys de dedicació molt ben aprofitats.

Donar vida a la música és la tasca de l’intèrpret, i sempre és complicada. Més encara com més allunyat de nosaltres està l’instant de la seua creació. Revifar peces que tot just s’han conservat en manuscrits arnats, amb una tradició interpretativa trencada o greument distorsionada al llarg del temps, és una labor que requereix habilitats molt específiques, com la paciència, el rigorós estudi documental, una profunda comprensió històrica i, sobretot, una intuïció i una sensibilitat excepcionals. Savall ho té, tot això, i també una imaginació musical ben entrenada, que li permet ser rigorosament fidel i alhora original. És així que la música reviu, perquè brolla fresca i nova dels instruments i les veus que ell acobla. L’empremta de Savall sempre és reconeixible en tot el que ha tocat, siga música medieval, renaixentista, barroca o fins i tot romàntica. Sempre és música a la manera de Savall, perquè és ell qui la reviu.

Sap perfectament que la seua és una interpretació que en reclama d’altres

Això és inevitable. Si aquesta música viu quan ell la toca és perquè s’espressa en ella. Savall, com a recuperador musical, planteja un repte. La seua manera d’entendre la música exigeix el diàleg, perquè ell sap perfectament que la seua és una interpretació que en reclama d’altres, igualment fidels i sentides alhora, perquè la música antiga desplegue tot el seu potencial. Vull creure que el seu exemple ha sigut important per a la consolidació d’altres grans formacions dedicades a la música antiga, com la valenciana, i excel·lent, La Capella dels Ministrers, que tantes hores delicioses ens ha proporcionat, o la posterior i també excel·lent Victoria Musicae, entre altres. De fet, en part gràcies a la inspiració aportada per gent com Savall, es pot dir que l’esforç de recuperació de la música antiga fet pels músics valencians durant les últimes dècades és encomiable i una de les coses de què els valencians podem estar orgullosos amb algun motiu, perquè un treball així, seriós i fructífer, no pot perdurar sense una societat que, poc o molt, l’entenga i el sostinga. Que aquesta música meravellosa siga –pel que es veu necessàriament- minoritària és, en tot cas, un mèrit més, dels músics que han triat expressar-se a través d’ella i del públic que ha sabut apreciar-los. Espere que l’efecte de la crisi de les empreses discogràfiques, causada per l’esclat d’unes noves tecnologies que les han deixades sense fonts d’ingressos, sumat al de la crisi general, amb la retallada dràstica d’ajudes a la cultura, no estronque uns esforços que just ara estaven donant els millors fruits. Diríem que per la seua natura, l’exquisidesa és rara i fràgil, i és responsabilitat nostra que puga sobreviure.

Els valencians també podem estar indirectament orgullosos, o almenys reconeguts, pel premi atorgat a Jordi Savall. Ell va nàixer a Igualada, però son pare era de la població saforenca d’Oliva, i sempre s’ha sentit molt pròxim a les nostres terres. Potser per això té tantes gravacions dedicades a músics de les nostres terres, o que hi van residir: Lluís Milà, Mateu Fletxa, Bertomeu Càrceres, Joan Cabanilles, Vicent Martín i Soler, etc. Sens dubte, mereixien ser recuperats, i també en això l’exemple de Savall ha sigut fecund.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_