Delatar

Si el diccionari Pompeu Fabra (escrit l’any 32, és a dir, abans del 1936) diu de delatar: “portar a coneixement de la justícia un crim o un delicte; descobrir (algú) d’alguna cosa que volia amagar”; en canvi, el senyor Pompeu es mulla quan defineix delator: “que delata, especialment per motius baixos o menyspreables”.

Convertir en delator un subjecte ha estat una tasca constant de la repressió política. Ja durant el poder nazi, incloent-hi els seus mètodes “científics”, fabricar delators era un objectiu, mentre passava a no tindre importància qui o què delatava. El cas era convertir una persona en algú baix o menyspreable.

Delators, tant en temps de guerra com en temps de pau: des de les postguerres fins a l’assentament definitiu del nou estat i més enllà. Grècia conserva gravats en què es pot veure delators amb caputxa assenyalant amb el dit un grup de presoners, tant davant dels nazis com davant dels anglesos que vingueren després. Entre nosaltres, més de mil robatoris (diners, hisendes, cases, dones, fills, etc.) es van cometre mitjançant la delació i l’acusació falses.

I mentre els Beatles publicaven Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, és a dir, fa quatre dies, la brigada politicosocial torturava adolescents fins a terroritzar-los i oferir deixar-los en pau si es convertien en delators. Semblava que no havia passat el temps durant les mobilitzacions i la repressió dels xavals de l’institut Lluís Vives i del poble que s’hi va solidaritzar. Un altre exemple: quan Andreas Baader i Ulrike Meinhof campaven per Alemanya, l’Estat llançà la moda de delatar qualsevol ciutadà sospitós. I ja sabem com són els alemanys: van haver d’aturar la campanya, perquè la gent saturava les comissaries.

Com que ara sembla que tots els models continuen venint dels governs del país germànic, el senyor Felip Puig, conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, hi ha anat més enllà: una web on es pot delatar. No s’ha vist més vocació en un home tan barroer, i tan aficionat a temptejar la il·legalitat. El desplegament de policia (uniformada i no) el passat mes de maig ha irritat fins i tot membres de la seua pròpia coalició. Com a València, la gent continuava aplaudint els manifestants des dels balcons.

Ací no és Alemanya. La vocació delatora no hi qualla igualment, si més no per una certa hidalguía que ja apareix a les escoles, on els mestres practicants troben el silenci quan demanen noms.

Però es va fent feina: escanyar la gent amb la por, avui una càrrega desmesurada, demà detencions de matinada, provar la denúncia anònima…

No canvia res: la delació sempre estarà contaminada de motius baixos o menyspreables. Ho diu el diccionari, eh?