500 milions a l’aula

En un nou assaig breu proper al pamflet, Hans Magnus Enzensberger (Kaufbeuren, 1929) intenta explicar perquè a pesar de desdinerar-se en propaganda la Unió Europea no ha pogut crear una opinió pública majoritària que li sigui favorable. Entre els motius d’aquest recel que comenta a Brussel·les, el monstre gentil o la tutela d’Europa, l’alemany hi compta la seva tendència a expandir-se irracionalment en centenars de comissi-ons i agències, el seu deliri reglamentador i el costum d’incomplir les regles que ella mateixa es dicta. Sobretot, però, hi compta el conegut “dèficit democràtic” de la Unió, recordant que el Parlament Europeu no té dret d’iniciativa legislativa mentre que l’equip de la Comissió Europea, que no ha estat escollida, en té el monopoli i negocia les seves directrius a porta tancada. Citant l’assagista austríac Robert Menasse, Enzensberger es fa l’única pregunta interessant de l’assaig: si aquest dèficit democràtic és només accidental o si és endèmic, si podria solucionar-se amb una política de racionalització i control de les institucions o si és impossible fundar un organisme supranacional amb garanties democràtiques. No és causal, diu, que allà on la UE dediqui menys diners sigui en l’àmbit de la cultura: la diversitat de pràctiques i llengües no es deixa homogeneïtzar.

 Però els tics pamfletaris de l’obra no els trobem en el to de l’assaig, que és per exemple menys líric que El perdedor radical, sinó en les seves omissions i caricatures. Per explicar-nos que la dèria reguladora de la UE no és filantròpica, l’autor diu que “no només floreix a la Comissió Europea, sinó també als molts xalets i despatxos dels lobbistes”, però no esmenta cap d’aquests 15.000 lobbistes que, segons uns observadors dels quals tampoc diu ni un nom, tindrien més poder que els diputats. Per reduir a l’absurd l’intervencionisme de la Unió compara l’obligació d’embolicar els paquets de tabac discretament amb els temps de l’absolutisme i de les neurosis sexuals de l’Església Catòlica. O per exemplificar la tutela equipara la vigilància de la Stasi o del KGB amb la dels consorcis de comunicació actuals. Enzensberger es posiciona en contra de l’Europa dels despatxos reivindicant l’Europa real sense especificar en què consistiria la segona, però si hem de guiar-nos per la sensibilitat que demostra al seu assaig ¡Europa, Europa! amb les nacionalitats basca i catalana, podem suposar que es tractaria de l’Europa dels estats-nació del XIX.

Segons l’autor, els europeus patim un control més tou que els ciutadans xinesos amb el partit únic o que els americans amb l’executive privilege del govern Bush perquè la Unió “no domina mitjançant ordres sinó mitjançant procediments” i perquè no pretén construir “una nova presó de pobles sinó un reformatori que té com a objectiu la vigilància bondadosa però estricta dels seus pupils”. Encara que no sigui tan greu maquinar una aula per a 500 milions de ciutadans que una presó de pobles, ho és prou com per explicar qui vol educar-nos i amb quina finalitat, cosa que l’autor no fa.

Potser és per això que, malgrat que crida l’atenció sobre aspectes de la Unió que queden a l’ombra, com a assaig d’idees es queda força a la superficíe. Amb menys demagògia i sornegueria, Enzensberger hauria pogut convertir aquest text lleuger però suggeridor en un estudi més consistent.