Conte per a la Marató

Un senyor d’aquells que no aixeca mai la mà quan és el torn de preguntes, però que després té tantíssimes coses a dir quan vols marxar, s’acosta per recriminar-me que la gent de la cultura no sigui més crítica.

La gent de la cultura, a l’engròs, fa una mica d’angúnia. Com a la resta de col·lectius, hi ha de tot. La gent de la cultura fa oposicions per obtenir càrrecs o encàrrecs de l’administració, s’apunta a la llista d’espera perquè li donin un premi literari, demana el vot per a Jaume Matas o se’n va a sopar a Vic amb l’altre Matas, Josep Maria. Recordo el menyspreu que mostrava un escriptor d’extrema esquerra de per aquí quan parlava de la seva dona de fer feines. Per al senyor de la xerrada la gent de la cultura té un plus moral, però la veritat és que és tan neta o tan bruta com la resta. Més crítica, no sé què dir-li... Després de la xerrada, l’únic que volia era que els quinquis que hi havia al carrer on havia aparcat no m’haguessin obert el cotxe, aquells pobres marginats socials, víctimes del sistema. Volia arribar a temps de sopar a casa, per aquesta estimada C-17 tan plena de putes, per poder llevar-me molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora.

Tot això em venia al cap mentre sentia un anunci de la Marató de TV-3 contra la pobresa i em preguntava per què, aquesta vegada, no s’ha editat un llibre de contes. Però la resposta és evident: no és Nadal, fa una calor de Déu i aquesta pena no ven perquè n’hi ha per tot arreu, a la tele, als vorals de la C-17 i al carrer on vaig aparcar el cotxe. No, aquesta pena excessiva no ven ni entre la gent de la cultura. Quina desil·lusió.