DISSIDÈNCIES

Sant Genet, homosexual i màrtir

Llegir Jean Genet m’ha semblat sempre un exercici d’afirmació de la vida i de la solidaritat. Jean Genet va voler dissenyar-se com l’exemple més acabat de l’individu maleït. I ja ho va aconseguir de menut, quan, sense rubor ni contemplacions, va pelar la casa de la família que l’havia acollit i que l’estimava com si fóra un fill, segons que ens conta el seu biògraf, Edmund White. A més d’un, una acció d’aquesta naturalesa se li fa pròpia d’un individu sense escrúpols, i fins i tot potser ho va ser, particularment durant els anys més sòrdids de la seua adolescència i joventut. Anys de pobresa i desesperança, d’abandó i fam, de vaivens i presons. I, no obstant això, pocs escriptors han denunciat públicament i rotundament la podridura dels poderosos i les injustícies que es perpetren a l’empara de societats propícies a la corrupció i a la desmesura. A Jean Genet, que estava agafat pel bescoll, el van rescatar quan corria el risc de perdre la llibertat per sempre: un grup d’artistes i intel·lectuals, entre els quals hi havia Pablo Picasso, Jean-Paul Sartre i Jean Cocteau. Ho van demanar a la presidència de la República, i sí, ho van aconseguir. D’aleshores ençà, Jean Genet mai més no va tornar a la presó, però mai tampoc no va abandonar la seua actitud crítica, ni la seua posició al costat dels més desvalguts i marginats. Va viatjar als Estats Units per prendre partit pels Panteres Negres i, més avant, es va traslladar a l’Orient Pròxim amb la intenció d’acostar el seu decidit suport als palestins. I tot això, sense deixar d’escriure poemes, novel·les, assajos, obres teatrals, articles i comentaris de premsa. En un moment donat, aquest autor inaudit, malandrí, prostitut homosexual i atracador va ser elevat a un curiós martirologi per Jean-Paul Sartre i va esperar el seu temps per a figurar en les homilies i en les intervencions dels congressos del mitrat Juan Antonio Reig com a individu degenerat o un gai per a l’espant i l’exemple. Certament, llegir Jean Genet és sempre una sorpresa, però definir-lo no sols és un malson, sinó tota una tesi doctoral. Sartre va escriure Saint Genet comedién et martyr; al cap de molts anys i en dies de solemnitats fervoroses i exaltades, un bisbe, després de diagnosticar possibles afeccions i estats de consciència fràgils, el va amuntonar en l’urna de l’homosexualitat.

Jean Genet és sempre una sorpresa, però definir-lo no sols és un malson, sinó tota una tesi doctoral

Vaig conéixer, primerament, una part de la seua obra teatral i, després, algunes de les seues narracions com Notre-Dame des Fleurs i Miracle de la rose, més tard alguns llibres de poemes i, finalment, Quatre hores à Chatila, un testimoni commovedor de la matança que van dur a terme, als barris de refugiats palestins a Beirut, els falangistes libanesos incitats per la il·luminació i l’astúcia de Menahem Begin i Ariel Sharon: “[…] un intent concertat, deliberat, per fer retrocedir la història dels últims anys: els palestins, segons la retòrica de Begin, havien de ser tractats com a terroristes i bèsties bípedes, i no com a éssers humans ni ciutadans potencials”. Genet va escriure aquestes pàgines poques hores després que es cometeren les atrocitats i quan encara no s’havien retirat els cadàvers mutilats dels barris de Sabra i Shatila. Després d’aquest “testimoni políticament contundent i d’una bellesa esglaiadora”, Jean Genet escriuria la seua obra pòstuma Un captif amoureux en 1986.

Para poder comentar debes estar registrado en Eskup y haber iniciado sesión

Darse de alta ¿Por qué darse de alta?

Otras noticias

Lo más visto en...

» Top 50

Webs de PRISA

cerrar ventana