_
_
_
_
_
CENTENARI TÍSNER

Un pedaç a la graella

Pioner el 1932 des de ‘La Publi’, Tísner recuperà els mots encreuats amb estil trencador que ha fet escola

Raroig, Tunyeras Séres, Níspez, Retran, Dallan... No són termes asteques camuflats per Tísner entre quadrets sinó hipotètics pseudònims dels seus deixebles confegits seguint el seu model sil·làbico-patronímic. Perquè el vell Opòton del quadret negre a l’ull, i ja em dispensareu el símil futboler, és a les lletres catalanes allò que Cruyff al futbol: el solen presentar amb la rastellera d’oficis (narrador, periodista, ninotaire, escenògraf i pintor), però allà on segurament ha deixat una petja més viva és a les graelles dels crucigrames. Sota la direcció espiritual d’en Guardiola Màrius Serra, que el succeí a La Vanguardia, la plèiade de l’enigmística catalana (Jordi Fortuny, Miquel Sesé, Anna Genís, Jep Ferret i, modestament, un servidor, que vaig heretar la seva denominació de “Mots Enreixats”: dilluns homenatge conjunt a tots els diaris del país) ha dut a l’excel·lència les tècniques amb què el nostre predecessor va empènyer el crucigrama pel món de l’enginy verbal. Pioner del gènere el 1932 des de La Publicitat, i recuperant-lo definitivament en tornar de l’exili (Tele/Estel, 1967), anagrames, encadenaments, traves sil·làbiques, endevinalles, transposicions i molts altres recursos gestats segles abans a les refinades corts dels reis francesos trobaven cabuda per primera vegada en unes definicions sorprenents per als avesats a l’evidència repetitiva de l’enciclopedisme (‘dansa canària’, ‘enclusa de plater’: uf!).

 La majoria dels seus dribblings, desmarcades i xilenes ludolingüístiques, de factura primigènia, han estat millorats per la generació actual, però segurament la gran aportació tisneriana va ser la dignificació referencial del material de joc. Al·lusions a fets històrics, personatges universals i conceptes moderns com ara el cinema eren presentats amb un to i un llenguatge familiar que els despullaven de transcendència (“Qualifiquen un cotxe de ‘gran turisme’; au, rumieu una mica, que no fa mal”), sense desdenyar l’autoironia ni la crítica política (“Sistema político-social del qual no podem dir que ens hàgim alliberat”). I, per damunt de tot, fent anar la llengua com si fos normal, en un temps que no ho era gaire, si més no en públic: popular però rica, genuïna però útil i sense complexes de multiculti, ell que el món exterior l’havia conegut a fons. Per això el dia del comiat del gènere, el 1990, assegurava que juntament amb la Lluïsa, la seva dona, que l’ajudava a elaborar graelles, hi “xalàvem de valent”. La gran lliçó del mestre del pedaç.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_