Les emocions de Carmen Calvo
L’any 1872, Charles Darwin va publicar un llibre sensacional titulat Les expressions en l’home i en els animals. Hi demostrava, si fa no fa, que una bona part dels gestos dels animals i dels homes eren innats, i que es repetien en totes les races. Expressions de por, d’alegria, de pànic, de suficiència, de maldat, d’alegria, d’eufòria, seguien un patró sorprenent en totes les cultures humanes, una homogeneïtat que era molt cridanera i que, d’alguna manera, al·ludia a l’origen comú de la humanitat. Charles Darwin, en contra de sectors reaccionaris ben amplis, pensava en un tronc comú per a l’origen de la humanitat, i, per això, entre altres motius, ell i la seua família eren profundament antiesclavistes. Quan anaven a dinar a sa casa amics i coneguts, Darwin els passava unes fotografies que havia fet el Dr. Duchenne per a investigar les emocions: els preguntava als seus hostes què els suggeria aquell rostre i prenia notes de les seues observacions. Quan veig una exposició de Carmen Calvo, pense en aquest llibre de Darwin i en els seus experiments. Molts dels seus quadres són veritables assajos sobre les expressions humanes, jocs emotius, que apel·len directament a l’espectador. Com amb Darwin, es podria fer una enquesta entre el públic per a valorar tot aquell ingent repertori d’emocions que l’artista posa en les seues obres. Cares d’homes benpensants, de mares de família, d’adolescents, de xiquets i xiquetes, es repeteixen constantment, buscant la pulsió amb el públic. Treballa amb els contrastos, amb les paradoxes: a una cara angelical li oposa algun complement malvat i sàdic, a un senyor encorbatat una màscara, un antifaç que recobreix el rostre i que oculta les emocions, i que ens amaga el que aquell home és. Sobre aquest univers de sensacions Carmen Calvo ha construït una bona part de la seua obra, com es pot veure aquests dies en la Galería Benlliure, on s’exposen els seus últims treballs. És una exposició d’obres seleccionades, el rovell calvià, que s’acompanya amb un catàleg acurat, amb frases de Louise Bourgeois i Fernando Pessoa, dos dels autors estimats de l’artista. Els germans Segrelles, propietaris de la galeria, han fet un esforç destacat, i és important agrair-lo, sobretot als nostres dies. Perquè és precisament durant un període de crisi com l’actual que les obres de Carmen Calvo prenen molta més embranzida i contingut: se’ns hi denuncia la hipocresia social, la rapacitat humana, totes les formes de violència. Es projecta aquesta mirada calidoscòpica sobre la realitat humana i la manera com els homes intenten ocultar les seues emocions per no ser descoberts. La cara és l’espill de l’ànima i la col·lecció de màscares i antifaços vol amagar els reflexos innats, que no podem controlar. L’obra de Carmen Calvo rau precisament a desvelar, a desemmascarar, la vertadera naturalesa dels seus personatges.
