Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
URBÀ LOZANO | ESCRIPTOR

“Si no em pose reptes difícils, m’avorrisc i no avance com a escriptor”

Ha publicat una ambiciosa novel·la, titulada 'La trampa del desig' (Bromera, 2012),

L'escriptor Urbà Lozano.

Urbà Lozano (Alginet, 1967) debutà amb l’estimable La màquina ronca (Brosquil, 2006), el primer dels puntals d’una obra literària que té com a cim (temporal) l’estupenda Plagis (Bromera, 2007) i la participació en l’obra col·lectiva Subsòl (Bromera, 2010), en què l’autoria es difuminava sota el pseudònim mancomunat d’Unai Siset. Encoratjadors apunts del que havia de vindre amb La trampa del desig (Bromera, 2012), la seua darrera novel·la, premi Ciutat d’Alzira. Sens dubte, la seua obra més ambiciosa. Partint dels personatges principals, el valencià Daniel i la bosniana Mirsada, la novel·la s’articula sobre salts temporals i espacials continus i un univers divers i ric de localitzacions i de secundaris que acaben convergint. Una “carcassa” complexa que Lozano assegura tenir “ben clara des del principi”. “Altrament, haguera estat impossible. El que ha estat gestant-se al llarg de la narració han estat tots els personatges satèl·lits o interposats que van conduint cap a la trama principal”, raona. Un plantejament no apte per a escriptors mandrosos. “M’esglaiava, però com que afronte la literatura des d’una perspectiva lúdica, l’única manera de passar-m’ho bé és posar-me reptes difícils i intentar solucionar-los; si no ho faig, m’avorrisc i no avance”. “Des de la República fins a l’actualitat, estan blasmats tots els períodes històrics. I sense ser una novel·la coral, hi ha personatges secundaris, com Didín o Guido, que donen peu a fer-ho. O el mateix Daniel, que té una edat que em permet parlar de la Transició. La dificultat procedia de fer aqueixos salts temporals, però trobe que dóna dinamisme a la novel·la el fet de saltar d’època i també de lloc”. Si més no, amb la història dels dos personatges principals —la de Mirsada arranca en la Guerra dels Balcans— o la d’alguns dels secundaris, ja hi havia novel·la. “Estirant el fil, podia haver fet quatre novel·les o cinc, més senzilles o més lineals, però la gràcia rau en el fet de no escatimar esforços ni recursos. Em va passar amb Plagis. Estava satisfet, però pensava que havia cremat moltes històries i recursos que ja no podia fer servir. Però no podem anar cagant per mig cul, com diuen al meu poble”, al·lega. Un poble, per cert, que és un dels escenaris principals. “A Alginet hi ha molts escriptors, molta gent que ha escrit i ha localitzat les seues novel·les ací, però el nom ‘Alginet’ no ha eixit mai. El més pròxim va ser Josep Lozano, en Ribera, que fa emprar el nom antic, Aljannat. I em vaig dir, per què no? També em resultava molt còmode, perquè el treball de documentació desgasta molt i m’era més fàcil ubicar la part valenciana i els fragments actuals en un lloc que m’era conegut”. Això sí, amb la precaució de no utilitzar noms amb propietari real, per a evitar malentesos: ningú no podrà trobar un Daniel Duart a Alginet.

L'escriptor Urbà Lozano.

La varietat d’eixos s’acompanya d’una gran diversitat de registres, en què el camaleònic narrador omniscient va mutant de color de pell segons qui i quan. “Usar diverses tècniques narratives és una altra cosa que m’engresca a l’hora d’escriure. El narrador, en alguns moments, va més enllà de l’omnisciència i hi clava cullerada. En uns altres, pren la pell dels personatges i sembla que siguen ells els qui narren la història. I de sobte, es talla això i torna a aparéixer el narrador. El que pretenia era desplegar diversos estils. Hi ha moments de novel·la sentimental, de narració bèl·lica, fins i tot alguns punts de sainet d’Escalante o de Bernat i Baldoví… Sense ser pretensiós: el lector ha de passar-s’ho bé sense saber si s’ha fet servir tal tècnica o tal altra. Tot i que també és cert que hi ha diversos nivells de lectura i qui hi vulga aprofundir ho pot fer”.

Havent guanyat l’Alzira, li preguntem pels premis i si encara són necessaris. “Premis com aquest són importants. Però encara ho és més que hi haja premis de rang inferior que donen l’oportunitat de publicar a la gent que no ha publicat res. Aquells premis, que són precisament els que estan desapareixent, són imprescindibles, el viver de nous autors”, diagnostica amb la precisió de qui no oblida els quasi sempre difícils inicis.