_
_
_
_
_
NOTES DE CAMBRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El nom

Tard o d’hora, arriba un moment en què has de posar un nom. A un llibre, a una composició, a un quadre, a un fill. A un article com aquest. És, quasi sempre, inevitable. Una llàstima, perquè és ben estrany trobar obres d’art o persones amb un nom que els escaiga, que els faça justícia. D’altra banda, si prescindírem dels títols, el món seria més caòtic encara. Les possibilitats de nom són infinites, i això intimida, atesa la importància que les lleis del mercat hi atorguen. Quin destí hauria oferit la història a un Pablo Picasso anomenat José Francisco Ruiz, o Juan Nepomuceno María de los Remedios, o Cipriano de la Santísima Trinidad? I aquestes paraules tan curioses formaven part, també, del seu nom de naixement. Potser el nom no fa l’individu, però en diu bastant, d’ell. I dels pares. Al Christopher i a la Sharon que treballen al supermercat del meu poble sé, sense conéixer-los de prop, que no seria un encert regalar-los una novel·la de Beckett, posem per cas. I encara menys als pares. Però potser sobrevalorem els noms. Hi ha obres prescindibles amb títol atractiu, hi ha obres genials amb títol mediocre. A mi em costa bastant, trobar un títol. Sol ser l’últim que faig, en un llibre o en un quadre. M’agrada que el nom sorgisca de l’obra, que en siga part consubstancial, que nom i obra esdevinguen, com se sol dir, carn i ungla. Intente, també, que el títol no explique. Tota obvietat em pareix nociva, en una obra. Amb el treball enllestit, elabore una pluja de títols candidats, una llista que creix incessantment i que, de tant en tant, revise. La repetició és determinant: els títols insulsos o ridículs salten als ulls, els discrets resisteixen. Com en la deliberació d’un concurs, n’elimine els febles i mantinc els que en seran finalistes. La llista, però, continua oberta: en qualsevol moment pot aparéixer una idea brillant, d’última hora, que supere les anteriors. Per desgràcia, no sempre arriba aquesta esperada intrusa, i puc passar dies i dies mirant, com un babau, els noms que, fatigats, comencen a perdre sentit i frescor. En aquest punt un pot triar, si n’hi ha, l’opció menys dolenta, o, si disposa de temps i de paciència, fer allò que recomana Bertrand Russell: oblidar-se’n i deixar que el subconscient hi treballe a l’ombra. Tècnica que, segons ell, serveix tant per a trobar la solució a un problema matemàtic com per a desbloquejar l’argument d’una novel·la. “En el títol ja hi ha, encapsulada, tota l’obra”, diu Jaume Cabré, i també diu: “Per a mi, el títol és la primera ratlla del text”. Ens cal, per tant, un títol, i aquesta paraula o grup de paraules condicionarà, per a bé o per a mal, la nostra creació. I la nostra vida. Pense en Christopher, en Sharon, en Filiberto, en Admirable, en Serafí, en Gumersindo, en Pepo, en Kika, en Auxilio, en Chus… I, convençut, em repetisc que sí, que, certament, això del nom imposa.

 

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_