_
_
_
_
_

Tibant l’arc de la poesia valenciana

Una antologia recull poetes consolidats i noves veus de la literatura valenciana

Portada del llibre.
Portada del llibre.

La pregunta és pertinent: Hi ha vora una trentena de poetes i poetesses valencians, nascuts a partir de l’any 1970, amb l’entitat suficient per a formar part d’una antologia? En un terreny tan supeditat a la subjectivitat, aquell plantejament conté unes quantes trampes. Comptat i debatut, la nòmina proposada en el llibre Tibar l’arc, una mirada a la poesia valenciana actual (Tria Llibres, 2012) conté un grapat de noms que, malgrat la joventut, ja es poden considerar com a consagrats o, almenys, en via de consagració. Poetes i poetesses ja guardonats i amb obra publicada, en alguns casos considerable. Amb aquests noms i uns quants més, una dotzena llarga, per exemple, l’antologia atendria a una certa correcció política. Però gràcies a Internet i els cada vegada més freqüents recitals poètics, sabem que hi ha vida poètica (molta, a més) al marge del circuit institucional dels premis i les editorials amb renom.

En eixamplar el criteri i donar entrada a unes altres veus, el panorama que ofereix el volum és més arriscat, però també més ajustat al que es cou. I també permet que el lector d’aquest gènere arribe a propostes ben interessants que encara no han arribat al nivell de difusió (relativa) de les firmes més consolidades. En acabant, la llista final agrupa els uns i els altres, juntament amb uns quants casos de complicada taxonomia: Elies Barberà, Juli Capilla, Alexandre Navarro, Josep Porcar, Manel Marí, Àngels Gregori, Ivan Brull, Sergi Torró, Eduard Ramírez, Isabel Garcia Canet, Begonya Pozo, Pau Sif, Iban Leon, Rubén Luzón, Alfons Navarret (que exerceix la doble condició d’antologista i antologat), Christelle Enguix, Maite Insa, Susanna Lliberós, Pere Císcar, Joan Miquel Navarro, Júlia Zabala, Josep Vicent Cabrera, Eduard Marco, Vicent Almela, Lorena Cayuela, Andreu Galan i, finalment, Alba Camarasa, la més jove del grup, nascuda el 1987.

"L’exercici poètic al País Valencià ha estat més dispers, menys atent a modes i consignes"

Amb tal diversitat d’escriptures, és estèril tractar de trobar un esquema compartit que unisca les propostes, com adverteix Enric Sòria en el pròleg. Amb relació al Principat, “l’exercici poètic al País Valencià ha estat més dispers, menys atent a modes i consignes, menys cohesionat en grups”, alerta Sòria. No obstant això, el prologuista sí que albira un distanciament de la poesia “com a meticulosa elaboració intel·lectual, d’arquitectura fredament calibrada”. Així, els nostres poetes tendirien més cap a la “rauxa expressiva”, la sensualitat, la sàtira o el crit que cap a l’erudició. Fins i tot, Sòria indica que el món rural “els resulta, en general, més pròxim que als seus col·legues del Principat, i el seu enyor és més profund”. Més influx del Mediterrani i més petja de la poesia àrab també serien trets distintius. Sobre aquesta petita base més o menys compartida hi ha temàtiques, opcions estètiques i acabats lògicament diversos.

Fetes les presentacions, el temps i els lectors faran la tria dels poetes i poetesses més dotats, aquells que perduraran. Sense obviar la possibilitat que, com el mateix Navarrete deixa caure, s’haja deixat fora de la mostra “algú que acabe eclipsant aquells que hi van ser inclosos”. Per a tindre resposta a tot això, haurem d’esperar uns quants anys.

 

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_