Dues apostes segures

Quatre raons de pes per apostar per Els jugadors: Andreu Benito, Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Boris Ruiz. Un autèntic pòquer d’asos de la interpretació. Esmena: són cinc, perquè al darrere hi ha Pau Miró amb el seu propi joc, un text que els converteix en un professor de matemàtiques, un actor, un enterramorts i un barber, i els situa a la cuina del matemàtic, que és on es troben per jugar a les cartes. Es veu que havien apostat fort; acostumaven a jugar a la ruleta. Ara tenen una edat, els diners han desaparegut i les il·lusions també. Només els queda passar l’estona i, en tot cas, els records. D’aquests, però, no n’hi ha gaire; informació, la justa.

 Diàlegs mesurats i escenes fragmentàries conformen el paral·lelisme entre el joc de taula i el joc de la vida que traça Miró. L’atzar, en qualsevol cas. Dostoievski ressona en el títol i en les apostes personals de cadascun dels protagonistes mentre l’ombra del Rat Pack de Dean Martin, a qui Boixaderas li deixa la seva meravellosa veu en un dels seus temes emblemàtics i, si m’apureu, la de Tarantino de Reservoir Dogs planegen sobre el conjunt, un muntatge que passa de la comèdia al musical sense deixar de ser tot un drama, el d’aquells que ja no troben el seu lloc al món. Estrenat a la passada edició del Festival Temporada Alta de Girona, Els jugadors és una aposta segura.

Mequinensa era un poble del Baix Cinca situat just a la confluència entre els rius Ebre i Segre que va ser derruït per les excavadores i enfonsat sota les aigües per fer-ne dos pantans. Però apostar per Mequinensa no és apostar per un indret que ja no existeix, sinó que és apostar pel poble de ribera, miner, roig, anticlerical i catalanoparlant de l’Aragó que descriu Jesús Moncada (1941-2005) als seus contes i novel·les; és tornar a la seva vila natal i als seus vençuts: els llaüters, minaires, pagesos i botiguers; gent plàcida, riallera i calmosa que, de sobte, havien de fer front a un fet insòlit, i és que apostar per Jesús Moncada és apostar, de retruc, per Pere Calders, que el va animar a escriure en català.

Amb dramatúrgia de Marc Rosich i direcció de Xicu Masó, Mequinensa, que arribarà al Teatre Nacional de Catalunya del 10 de maig al 17 de juny, recull alguns dels textos i dels personatges més carismàtics de l’autor de Camí de Sirga i potencia la mirada irònica i sorneguera que caracteritzava la seva escriptura. En el repartiment hi trobem Joan Anguera, Carles Martínez, Míriam Alamany i el mateix Masó, entre d’altres. És a dir, una altra aposta segura.