_
_
_
_
_
MARGINALIA
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Màxims consells

“Heus ací una nova gran edició de les ‘Màximes’ de La Rochefoucauld”

Per influència, potser, de l’Arte de ingenio de Baltasar Gracián i altres textos del Barroc espanyol, potser directament influïts per Marcial, Juvenal, o aneu a saber qui, el segle XVII francès va conèixer el renaixement d’un gènere molt particular, el de l’epigrama, practicat per La Rochefoucauld —el primer de tots els aforistes francesos del gran segle—, Pascal, La Bruyère, Chamfort, Vauvenargues o Joubert. El nostre autor d’avui —del qual les Edicions de la ela geminada ens presenten ara una nova edició de les Reflexions o màximes i sentències morals, traducció i introducció de Ramon Alcoberro, tot de gran qualitat, Barcelona, 2011—, va estar vinculat al famós cenacle de Port-Royal, com Pascal, va prendre part en els esdeveniments furiosos de la Fronda —dels quals va sortir-ne escaldat i ferit, i, damunt, arruïnat—, i, carregat de desencantament, després va dedicar-se a escriure (no gaire, però molt bé) per a tota la resta de la vida. Van col·laborar-hi la marquesa de Sablé i el seu amic Jacques Esprit: bon nom per escriure unes sentències que demanen, ultra el perfeccionisme de l’estil, allò que els francesos justament anomenen esprit, paraula en realitat intraduïble.

A causa del descontentament que ja hem dit, La Rochefoucauld va escriure màximes i sentències molt famoses i sempre llegides a França i fins i tot a Catalunya —en tenim edicions des de la precoç de Roca i Cupull, publicada a L’Avenç l’any 1906—, que van desconcertar, al seu temps, la bona gent del Grand Siècle, avesada a les grans i netes intencions de Corneille, sempre solemne i dreturer. Tant és així, que l’amiga i contertuliana de La Rochefoucauld, Madame de La Fayette —diuen que el nostre autor d’avui va corregir-li La Princesa de Clèves— va confessar a la seva també amiga Madame de Sablé, això que segueix: “Ah!, senyora, quina corrupció ha de regnar en l’esperit i en el cor d’una persona per ser capaç d’imaginar tot això!”. No n’hi havia per tant. Com ja s’ha dit, La Rochefoucauld es va limitar a fer una cosa semblant a la que ja havia fet Montaigne als seus Essais, però sota la forma aforística o quasi epigramàtica (moltes de les màximes de l’autor es componen d’un sintagma nominal i un sintagma verbal, i prou).

El Cardenal de Retz, que el va conèixer molt bé, el va trobar massa indecís, mal cortesà i pèssim home de partit, però no es va descuidar de puntualitzar que “el seu sentit comú, molt bo quan especulava, unit a la seva simpatia, a la seva capacitat de seducció i a la seva facilitat per fer relacions, que era admirable, hauria d’haver estat suficient per recompensar la seva manca de penetració”. L’expressió és exagerada i injusta, perquè l’autor va ser capaç d’escriure màximes tan penetrants com aquestes: “Quan més s’estima una amant, més a prop s’està d’odiar-la”; “Tothom es queixa de la seva memòria, però ningú no es queixa del seu judici”; “És més vergonyós desconfiar dels amics que ser enganyat per ells”. De vegades, a les màximes de La Rochefoucauld els passa el mateix que a molts aforismes sentenciosos: que es poden llegir al revés, i també funcionen. Així, per exemple, tan vàlid és dir: “Per tal de situar-se en el món es fa tot el que es pot per semblar situat”, com el seu contrari: “Per tal de situar-se en el món es fa tot el que es pot per fer veure que a un tant se li’n dóna”. O bé: “Un beneit no té prou fusta per a ser bo”, que val igual que el seu revers: “Un beneit no té prou fusta per a ser dolent”. És el problema del gènere de les sentències morals, com ja es veu a les Cartes a Lucili, de Sèneca, que La Rochefoucauld, per cert, menystenia. Estoics l’un i l’altre, en el fons el nostre autor d’avui ho té tot de serenament clàssic, i així va manifestar-ho: “L’ambició no m’amoïna. Res no em preocupa, i no temo gens la mort”. Amb aquest bagatge, era l’home ideal per encetar la gran tradició dels moralistes francesos.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_