_
_
_
_
_
QUADERN

Univers femení

Ximo Amigó té un traç potent i segur, d’una gran elegància. Sobre aquesta línia, pulcra i segura, ha construït la seua obra.

Ximo Amigó amb algunes obres al seu estudi.
Ximo Amigó amb algunes obres al seu estudi.JESÚS CÍSCAR

Ximo Amigó té un traç potent i segur, d’una gran elegància. Sobre aquesta línia, pulcra i segura, ha construït la seua obra: és un pintor de línia. Hi ha pintors que utilitzen el color, altres el dibuix: són dos universos que en alguns casos coincideixen, però no necessàriament. El dibuix ho és tot per a Alfaro, o per a Joan Cardells, com el color ho és tot per a Joaquim Michavila o Rosa Torres. Ximo Amigó viu del seu llapis, del seu grafit, amb aquella potencialitat que té un Valerio Adami per a fixar un perfil, unes corbes, un cos humà en moviment o en descans. Això és Amigó, amb un plus molt especial: on aquell traç arriba a la màxima potencialitat és en el moment de dibuixar el cos d’una dona. És sobre aquests nus on el seu llapis aconsegueix una màxima tensió, on vibra amb més passió, on resulta més enlluernador, més captivador, més ell. D’aquesta manera, des de sempre el cos femení l’ha acompanyat, i no hi ha hagut sèrie (Ullar, Cor de guix, El Vescomte Migpartit), que no haja tingut en algun moment com a protagonista el cos femení. Les cames de la dona, els pits, els malucs, omplin llenços de grans dimensions, sempre seguint aquell univers pop, que mai no ha acabat d’abandonar plenament. Quan ha volgut deixar de pintar nus, els clients li ho han demanat, i ell ha hagut de regressar a aquell univers femení, que el captiva, però que també d’alguna manera el cansa. I ara, en plena crisi econòmica, aquesta exigència és més imperiosa: “La crisi t’aboca a la demanda, a l’encàrrec... Qui ha de voler tindre el Vescomte Migpartit d’Italo Calvino en sa casa quan pot tindre aquesta dona!”. I ens mostra un quadre de La Pastora, protagonista d’aquesta obra de Calvino, d’una sensualitat que lleva l’alé. “He comprovat que, com més sensual és el quadre, més facilitat tinc per a vendre’l...”. Ximo Amigó riu, un riure que condensa experiència humana, com qui està avesat a conéixer les passions. “Faig moltes altres coses: xiquets, animals, plantes, eines, ortopèdies!, però sempre venc la dona... I si duu tanga, de seguida! Amb l’arribada de la crisi és l’únic que es ven... L’únic que em demanen els galeristes: dones, dones, amb molt de color!”. Al darrere d’aquests encàrrecs hi ha, si més no, tot un símptoma.

"Amb l'arribada de la crisi l'únic que em demanen els galeristes són dones", comenta l'artista.
"Amb l'arribada de la crisi l'únic que em demanen els galeristes són dones", comenta l'artista.JESÚS CÍSCAR

Hem anat a visitar-lo a la seua casa de Bonrepòs, on té l’estudi en una planta baixa. Ximo Amigó és alt i prim, ben plantat. La seua veu, una mica velada, inunda l’estudi: és xarrador i enllaça una anècdota amb una altra. L’última exposició s’ha centrat en la il·lustració de l’obra d’Italo Calvino, i en la planta baixa s’acumulen els quadres que no ha venut: els estris amb què el vescomte esmicola les seues víctimes, algunes flors, el mateix retrat del vescomte, el del nebot que narra la història... De nou ens colpeix la potència del dibuix, amb l’ús del metacrilat i del color en grans pinzellades.

El dur quefer de transcendir

Amigó ha estat dels primers a emprar el metacrilat, a pintar-hi damunt, a utilitzar-lo per als seus collages. Em segueix mostrant obra, i entre els quadres que rescata hi ha algunes acadèmies, uns olis d’uns nus femenins amb una poderosa vida interior. Li faig aquesta reflexió, la seua experiència per a copsar la feminitat, per a dotar-la de sensualitat i de bellesa, i riu. “Aquest quadre és del 1984, imagina si han passat anys! Però sempre m’ha agradat pintar dones”. Em mostra un parell de paisatges, també d’aquells dies, molt iniciàtics. Això em serveix per a preguntar-li per què no pinta mai paisatges, per què no ha pintat mai l’horta, de la qual gaudeix a pocs passos de sa casa. “No m’interessa, Martí”, diu sincerant-se, com esperant-se la meua pregunta. “M’agrada, però no m’emociona”. Em fita i conclou, donant a la seua veu el pes de l’evidència: “Preferisc pintar una xicota que un ram de flors... O que l’horta!”.

Li pregunte si empra models del natural i em diu que no, que no en necessita. Les té al cap, i quan té algun dubte tira mà dels seus apunts, de les revistes, dels dossiers que conserva de mans, braços, cames, malucs, pits... Al capdavall, com Ghirlandaio, podria pintar les muralles de Florència de cossos de dones sense haver de mirar-ne cap: cadascuna seria diferent, però totes en serien una. Un estereotip-Amigó, per a entendre’ns, que duu encastat en la medul·la. Quantes dones deu haver pintat, no ho sap ni ell. Però totes les que ens va ensenyant ens sedueixen. “Si em demanaren que pintara una escena religiosa per a una església ho faria, però em demanen això. Haig de viure, haig d’alimentar una família, de vegades és un art alimentari, però sobrevisc amb ell, que no és poc! Molts companys meus han hagut de plegar, de la meua promoció sóc dels pocs que segueix en el solc de la pintura. Moltes galeries també han tirat la persiana avall. Vivim un moment duríssim: abans hi havia col·leccionistes que compraven cada any una coseta, i anaven fent la seua petita col·lecció privada, sense grans escarafalls. D’una manera honesta i guiant-se pel seu gust d’amants de l’art. Això s’ha acabat! Ara si han d’optar entre fer un viatge o comprar un quadre, l’elecció és clara. Viure, que la vida són quatre dies! I els pintors ho estem passant molt malament. El sector està mort, o quasi mort!”.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete
"Com més sensual és

Té raó, i corprén la seua batalla per seguir vivint exclusivament del seu art. Recorde la correspondència de Stolz Viciano, l’excel·lent pintor modernista, que després de la guerra va haver de renunciar a moltes de les seues investigacions i plegar-se als encàrrecs: vull una marededéu amb el mantell verd fosc, perquè faça joc amb la tapisseria de les butaques del meu saló... Amigó em diu noms de companys, de gent que admira, de gent com ell (de la seua generació) que segueix a l’interior de l’estudi, intentant-ho. Em parla d’Antonio Gadea (que pinta romans i pompeians), d’Alberto Gálvez, de Pepe Galindo, d’Emilio Martínez, de Carolina Ferrer... I d’altres de les generacions següents, que encara ho tenen més difícil, com Nico Munuera o Moisés Mahiques. Aquestes noves generacions són bastant desconegudes, han estat pràcticament eclipsades per l’esclat poderós dels seus precedents més immediats (des d’Alfaro a Carmen Calvo). I tanmateix hi són, tancats al seu estudi en el dur quefer de transcendir.

"Preferesc pintar una xicota

Durant tota l’entrevista, he anat fixant-me en un mural que té a l’estudi, i que pel motiu i l’estil és evident que no és d’ell. Representa la Santa Cena, i té un cert aire modernista, amb Crist i els apòstols amb unes cares gòtiques d’ulls esbatanats. Hem parlat tant i de tantes coses que estic a punt d’enllestir l’entrevista i no preguntar-li per aquell fresc. “És d’un pintor anomenat Pep Buigues. Encara que sospitem que Arcas Brauner també hi va col·laborar, com a ajudant, pintant alguns dels apòstols. Aquest estudi abans era el menjador d’una casa bona del poble, i els amos demanarien a aquest pintor una escena religiosa... De vegades pense de cobrir-lo, m’angoixa una mica...”. Pense en Ximo Amigó pintant totes aquelles dones (pecadores!) sota l’atenta mirada d’aquella santa reunió. La mirada desorbitada d’aquelles figures fins i tot s’explica una mica: enfront d’ells La Pastora exhibeix els seus jocunds atributs sense cap vergonya.

Jesús Ciscar intervé, i comenta que en el taller té de tot, tota classe de ferramenta. Durant la nostra conversa s’ha dedicat a fotografiar alguns d’aquells martells i tornavisos, gats i blackandequers, buscant fixar l’ànima de l’estudi. "M’ho faig tot jo! Prepare els bastidors, talle la fusta, el metacrilat, els emmarque... No deixe res a l’atzar" contesta Ximo rient. Me l’imagine en la soledat de l’estudi, preparant el quadre, tallant la fusta, donant-li una primera capa de pintura, amb aquells blaus seus tan característics. Me l’imagine després projectant sobre aquesta superfície la corba d’uns malucs i d’una esquena de dona, en un moviment ondulatori amb una cadència hertziana. Després posant al damunt el metacrilat, que també ha treballat amb la pintura, per tal que aquell nu cove la seua intimitat, i que nosaltres ens sentim una mica voyeurs d’aquella Olímpia moderna. Me l’imagine després emmarcant-ho tot, fixant els tornavisos del marc d’alumini, i pendent del rellotge perquè, a les cinc, ha d’anar a arreplegar els fills a l’escola. Hi ha coses que no poden esperar, però que són la base substancial de la felicitat. I això és el més important.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_