_
_
_
_
_
PENSANT-HO BÉ
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Emilio Lledó

Lledó va ser aire frec a la Universitat de Barcelona

L’any 1969 es va aprovar el pla Maluquer que reformava els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Una conquesta dels estudiants que permetia, per primera vegada, triar les matèries que volien cursar. El 8 de març passat, quan Emilio Lledó va tornar a Barcelona a protagonitzar una conversa amb Gianni Vattimo, no va deixar de recordar aquells temps on, en paraules seves, als patis de la universitat “hi bategava la llibertat”.

Lledó va ser catedràtic d’Història de la Filosofia del 1967 al 1978 i va obrir la facultat a la modernitat. No ho va fer sol, ni molt menys, però Déu n’hi do els companys que tenia. Hi havia tres catedràtics més: José Ignacio Alcorta (Ètica), Francisco Canals (Metafísica) i Francesc Gomà (Antropologia). El primer era un sacerdot capaç d’adormir-se (literalment) a classe. Es podria dir que deixeble seu és Miquel Porta Perales, un bon cap, extraviat a la FAES d’Aznar. Canals era un tomista (res de neotomista), pare d’onze fills i convençut que tots els mals de la modernitat eren culpa de Descartes qui, naturalment, havia estat comunista. Gomà era el millor preparat dels tres, però el dominava l’esperit jesuític: pretenia fer creure que era antifranquista a l’hora que ocupava el vicerectorat. Tots tres, no cal dir-ho, sense pràcticament obra pròpia.

Lledó va ser aire fresc. Ell sol ja ho hauria estat, però és que, a més, va obrir les aules a una generació de professors excel·lents: Jacobo Muñoz, Eugenio Trias, Paco Fernández Buey, Miguel Candel, José Manuel Bermudo, Miguel Ángel Granada i Manuel Cruz, entre d’altres. Seria injust negar la influència de José María Valverde (dimitit en protesta per actuacions del règim) o Manuel Sacristán (expulsat). Però l’estela de Lledò és diferent i l’ensenyament de la Filosofia a Barcelona (que no és per tirar coets) seria molt pitjor sense el seu pas per la UB. L’altra dia va tornar i l’Aula Magna va quedar petita per escoltar-lo. No era nostàlgia: és que té coses a dir i feia temps que no les deia on va ser casa seva.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_