Construcció d’un escriptor a Mallorca

Me fatiga un poc, i no m’acaba d’agradar dir-li i repetir-li el que faré”. Un novell Baltasar Porcel es lamentà així pel setge a què el sotmet el seu mestre Llorenç Villalonga en una de les seves 485 cartes (357 de Villalonga; 126 de Porcel) creuades conegudes ara d’ambdós amics —deixeble i guia—, dues figures de la literatura catalana.

“M’estim més no escriure-te que molestar-te”, es defensà Villalonga davant Odin, “nom de déu i de nin”, pseudònim d’un Porcel “purità, tendre, indòmit”. Seran dues dècades de comunicació tutora, de reflexió i dedicació a la construcció de l’escriptor jove, d’un exercici de miralls. Porcel s’adreçà sempre a ell dient-li “don Llorenç”; aquest l’alçà a la novel·la L’àngel rebel com el personatge Flo. “Si no m’agradàs el teu tracte, si me semblassis imbècil o repugnant, t’escriuria?”, es demanà el senyor gran...

Vet ací una agulla d’un llibrot de 831 planes: Les passions ocultes. Correspondència i vida. (Epistolari complet (1957-1976), d’Edicions 62 bastit per Rosa Cabré. L’especialista el defineix com “una novel·la postal” i “una gran història d’amor paternofilial”. Si no s’hagués mort, Baltasar Porcel (Andratx, 1937-Barcelona, 2009) ahir hauria complert 75 anys. Llorenç Vilallonga (Palma, 1897-1980) en tendria 115. Els narradors establiren una relació coral, d’afecte i certa interdependència en la gestió de les dues carreres, amb dalts i baixos i silencis més habituals de part de Porcel.

El contrast és notable: l’inventor del mite d’Andratx era de família humil, de poble pagès i mariner. Villalonga, qui alçà el món de Bearn, era ric copropietari per part de sa dona, universitari, conservador, clos al cor antic de Ciutat (Palma), amb cases, finques, xofer, criats i cuinera. Malgrat contextos tan oposats, la temàtica (infinita) té unes constants que expliquen per elles mateixes la relació epistolar.

Pigmalió literari. Villalonga volgué mostrar a Porcel les claus de l’ofici, l’adoctrinà: “A mi m’agraden els escriptors sintètics, telegràfics”. Insistí: “Escriu menys, et molesta? Menys paraules, treballeu més”. Li critica fins i tot articles: “Està mal concebut, atropellat, cal cuidar la prosa”. “Don Llorenç, vostè tè raó, escric massa i massa aviat”, li retorna un Porcel que no fa “una sola ratlla que no me paguin”. Ambiciós sempre, polièdric i polèmic, Porcel li comunicà al patró: “El que literàriament em resulta sempre és escriure i dir el que penso realment jo. No tinc cap necessitat de llepar a ningú”.

El vell, fins i tot, no escatimà detalls de la manipulació de jurats per la projecció del deixeble, de fer-li guanyar premis, entrevistar als jurats (“m’han dit ‘llepón”, es queixa), construir crítiques ad-hoc i cercar-li feina amb Camilo José Cela o situar-lo a la plantilla de Baleares, diari del Movimiento des d’on a l’exfalangista i exanticatalanista Villalonga l’arribaren a acusar de delator de la policia.

Tampoc s’estalvia de transmetre-li les seves obsessions amb lletraferits. Així, el fa partícip de la seva mania a Jaume Vidal, al qui menta com “Jaumet”, “Jaumot”, “Jaimito”, “Donya Jaumeta”, “Madame”...: “Està impossible. Més enfollit cada dia… Me digué embuster, dolent i avar… el vaig tancar a un quartet”. Vidal fou el seu primer antòleg, biògraf i deixeble. De casa bona com ell, l’acusà de “beneitura, ximpleria, mala bava; no acaba res, s’endugué la caixa d’una editorial”. I també li recomana que vagi a la seva: “Fas bé de no escoltar els qui te lladren. Jo mai vaig escoltar ningú”.

Porcel, però, no s’enganxà a les obsessions del novel·lista assetjat, es deia, per “La mantis religiosa” Núria Folch, dona del seu editor, Joan Sales: “És inaguantable”. El veterà, però, estira i afluixa: “Tu i jo esteim tan lluny, que la meva influència literària seria nociva. Mai he intentat influir sobre tu”. Mort el mestre, el deixeble es dirà sols “influït per mi mateix” tot i que aquell “me donà la pauta d’amistat i escriptura úniques”.

Un tracte de fill. “M’agradaria no tenir secrets amb tu”. Villalonga s’adreçà a Porcel, a qui tracta des de ben jove: “Quan et vaig conèixer als 18 anys tenies reaccions infantils —emperò infantils amb talent”, li diu. Hi ha una estima profunda: “Jo t’he admirat i estimat sempre” i “a vegades t’he criticat, però som el de sempre”. Volia fer del jovenet “un home culte, un atleta” (li recomanà fer boxa), que acabàs el batxiller, estudiàs anglès i lletres. Sobretot que es dedicàs a fer gimnàstica per trencar les hores assegut. “Sempre vaig procurar no influir en la teva literatura. Me limitava a intentar fer de tu un home físicament fort, amb dents i ungles”. Li montà un gimnàs a casa seva.

A les cartes més íntimes desvetllà: “Si tengués fills els educaria en una disciplina un poc conventual i casernària, fins als 20 o als 25 anys, els faria fer gimnàstica i no els deixaria fumar”. No ha de sorprendre, doncs, quan li llença: “Fer-te capellà em satisfaria enormement”.

I és que Villalonga, sense fills ni hereus, pensà fins i tot afillar Porcel i donar-li el patrimoni. Cercà fer-lo seu i comprà un xalet per tenir-lo a prop. Porcel tenia família, pare i mare, emperò als anys seixanta no tenia “empara intel·lectual ni moral”. El creador de Bearn pensava que amb ell “me semblarà que hauré fet alguna cosa millor que una obra literària”.

El sexe. La construcció arribà fins al més íntim: el sexe. Un pic li recomanà al·lota per resoldre “el problema sexual”. El 2003, en un pròleg a L’àngel rebel, el jove motà sobre l’homosexualitat “un aspecte d’indubtable calat que sempre ha rondat a Vilallonga”. I afegeix que “mai vaig saber per boca de ningú gens en aquest aspecte que pogués implicar a Vilallonga” i “ni ell mai se’m va manifestar en res de semblant. Però volava en les seves idees, les seves actituds, la seva gelosia, fins i tot els seus afectuosos copets a l’esquena, un deix comprometedor”.

Biel Mesquida, en presentar Porcel a les converses de Formentor el 2008, enflocà: “A mi m’encanta preguntar coses que no pregunta ningú. Li preguntaria: ‘Què? Te’n vas anar al llit amb Llorenç Villalonga?’. Així, sense pèls a la llengua”. Porcel, senglar als combats, li digué: “Potser t’he de contestar alguna de les teves preguntes”. Emperò no ho feu.

També el veterà fa esment d’“Aquella bella història de l’adulteri que va anar bé a tots dos”. Feia referència a l’aventura de Porcel amb l’escriptora Concha Alós, uns anys guia d'ell. Alós era la dona del poeta Eliseo Feijoó, del Baleares, on Porcel feia de corrector. La fuita a Barcelona dels amants alçà l’escàndol. Alós publicà Los enanos i l’ex, Feijoó, li posà així a un bar de putes. Quan l’autora guanyà el Planeta, Villalonga digué: “Estic involuntàriament satisfet, d’una manera biològica”.

Castellà o català? La llengua, tema sempre delicat. Creia, i li escriu, Porcel el 1963 que “si Catalunya tengués independència política, i per tant una literatura lliure i nacional” les coses “no canviarien per la llengua pels imperatius demogràfics, polítics i territorials”. José Manuel Lara, fa saber, “em predica que deixi el català” i que amb “el seu suport me convertesc en un escriptor castellà de primera línea”. Villalonga: “Coincidesc amb tu respecte al castellà. Triomfar a Espanya és més que triomfar a Catalunya”. Més. Porcel, ja als setanta: “Dels comentaris que en puguin fer de l’ús del castellà me’n faig trons”. Villalonga, el 1975: “Quan els sentiments són verídics i tenim els meus anys, tornam a la llengua materna”.

El vell mestre malalt demanà: “Quan me mori crec que tu diràs qualque cosa. Ben entès, no precisament que me comparis als genis. No, això no”. L’exalumne assolí el repte perquè ja es considerava vencedor, “integrat a la societat dels que dominen i triomfen”, malgrat que hi hagué un dia que es trobà “ambiciós, apassionat i covard”. Però fou al principi.