_
_
_
_
_

Els ‘treballadors’ de Pujols

“Com a bohemis, els músics semblen únics destinataris de la seva aurèola”

Tothom parla de Francesc Pujols. Abans. I ara. Els filòlegs, els primers. Pompeu Fabra obre la boca: “Pujols té una intel·ligència privilegiada i singular, tant, que de vegades la seva capacitat de pensar el porta a sobrepassar la mesura. El seu talent, com l’art barroc i com abans s’havia dit de la natura, odia el buit. Això pot arribar a fer por, però també a encisar i a produir una mena de frisança metafísica”. De la filologia sideral al realisme brut: “És una delícia d’home, amb una memòria prodigiosa, cínic i ben educat alhora”, poetitzarà Carles Riba. “Es podrà estar o no d’acord amb les seves idees però cal convenir que res del que fa, pensa o diu és vulgar”, resumeix Antoni Rovira i Virgili. I la doble bola de vidre surrealista, tot de Salvador Dalí: “Pujols és l’arquetipus de català, avui encarnat per mi gràcies a Gala”, “el filòsof del futur”. Josep Maria de Sagarra: “És el celler espiritual”.

 Sí, d’aquesta cava en beuran diverses generacions. La teca i el mam pujolsià el tastaran Maragall, Rusiñol, Gaudí, D’Ors... La llista és inacabable. La influència que exerceix el personatge i l’obra damunt escriptors, poetes, artistes, periodistes, polítics... és, com Pujols, enorme i està a l’aire. “Com s’explicaren la poesia i el teatre de Josep M. de Sagarra sense la permeabilització de Pujols?”, es pregunta Josep Pla. I Sagarra, ho reconeix de bat a bat: “Aquest home autènticament descomunal, que tant havia d’influir-me —a mi i a tots els de la meva generació”. Però com? Per Narcís Garolera, catedràtic de filologia catalana a la Universitat Pompeu Fabra i especialista en Sagarra, “Pujols influeix perquè els relativitza les coses, irònicament, i el més important, l’estil i l’ús de la llengua. Pujols els va fer veure a tots que havien d’escriure d’una altra manera, per fer-se entendre i llegir”.

Garolera parla en plural. Qui més hi ha? Un altre és... Pla. Efectivament, diu el de Llofriu, “és immensa la influència de Pujols sobre la meva generació”. De què estem parlant? “Pujols sabia moltes coses. Tenia el toc del país i de la gent. Al seu costat, no hi perdérem pas el temps. Era un roc de la terra, absolutament típic, inconfusible, personalíssim, indestructible. Ens proposava a més una llibertat d’observació omnímoda, una eliminació dels prejudicis, dels convencionalisme. La nostra generació ha estat una generació d’homes lliures”, escriu el pare dels Homenots.

Pla queda absort, oi? Així ho constata Xavier Pla, professor de literatura catalana de la Universitat de Girona i especialista en Pla: “Se sent cada vegada més interessat i fascinat per uns tipus de personatges més aviat pintorescos, anticonvencionals, creadors que reivindiquen per sobre de tot la seva llibertat”. És el cas de l’escultor Manolo Hugué i de Pujols, quan escriu el manual d’Hiparxiologia: “Pla queda com eclipsat, es limita a fer d’escrivà, no acaba d’entrar en el gran món de l’anècdota de Pujols i sembla que s’obligui a explicar les seves teories filosòfiques”. És el primer cop que Pla no és Pla.

Voilà! Pujols modela els dos grans escriptors catalans del XX però el “terrorista de l’esperit i de l’enginy” (Pla) també va perpetrar El be negre, explosiu producte de la Catalunya republicana. El setmanari d’humor que tenia aterrida la classe política i intel·lectual catalana. Per Josep Pla “seria inconcebible sense la seva existència”. Josep Maria Planes, el director, dirà de Pujols: “vesteix, saluda es pentina d’una faisó al·lucinant” i Rossend Llates, un altre dels pares de la criatura, es rendeix: “escrivia assaigs polítics imaginatius i desconcertants, plens de llanternades de claror que quasi t’encegaven, seguides immediatament de fosquedats tenebroses”. I es va fer fosc: si Pujols és Catalunya, a imatge i semblança seva, i al revés, la guerra i la dictadura provoquen un coitus interruptus pujolsià. Tot és un caos i ja diu Pujols: “la vida és com un coit, una gran confusió de cames”.

Però si el naixent segle XX verbalitza Pujols, el XXI li posarà música. El 2006, al festival Trobadors i Joglars arriba Una nit amb Francesc Pujols, per on passen: Sisa, Pau Riba & Muuu, Pascal Comelade, Roger Mas, Oriol Tramvia, el poeta Enric Casasses (que el 2004 ja va fer l’epíleg de la reedició de les poesies de Pujols) i la intervenció virtual de Quimi Portet. Sisa canta a “El savi de Martorell, la veu més clara si vols consell, escolta el savi de Martorell, la solució per desfer el cabdell”. Pau Riba es despentina i mou els malucs i sona “hiparxiologi del Rocanrol”. Quimi Portet salta al ball embogidament perquè “A Francesc Pujols volem cantar amb aquest pas-doble clar i català, que també canten els àngels del cel que aquests de tontos no en tenen un pèl. Al gran filòsof, hereu de Llull, avui cantem encesos, la sang ens bull”. Roger Mas dóna tombs a la pista i “Gira que gira el món més sempre la veritat desperta del seu son, Francesc Pujols en surt del cau després d’anys d’ostracisme blau en un moment d’inspiració donar un respir a la nació”. I li ha donat respir a Roger Mas? “D’alguna manera, la influència que hagi pogut exercir el pensament de Pujols en la meva obra deu ser una continuació de la influència que hi han exercit abans Jaume Sisa o Pau Riba. Poder parlar de coses serioses, sense perdre l’ànim d’una mínima transcendència, però a la vegada amb sentit de l’humor, amb una certa distància de descregut”. Perquè el saber costa, costa pujar a L’escala de la vida (2011): obra musical basada en el sistema filosòfic de Pujols. Filla sonora de David Esterri (Lo Pardal Roquer) i de la Cobla Sant Jordi, l’Escolania dels Blauets de Lluc, el Conjunt Badabadoc. Per què? Per què els músics recuperen Pujols? Respon Eric Herrera, membre de Belda i Badabadoc: “Sempre se l’ha vist només a través de l’anècdota histriònica, per això sembla que els músics, com a bohemis, siguin els únics destinataris de la seva aurèola. Això en part és cert, i també ajuda que siguin músics molt populars a Catalunya qui l’hagin reivindicat”.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

Pujols és un bufet lliure. Fins i tot serveix per lligar. Ara, al darrer disc d’Els Amics de les Arts, l’usen perquè un català lligui amb una grega: “Vaig provar d’impressionar-la fent un google d’amagat, Llull, Pujols, Ramon Sibiuda, cap dels tres li van sonar”. Al final, com Pujols, el català li ensenya la veritat a un after hours. A la veritable terra de la filosofia.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_