CRÍTIQUES / LLIBRES

Periodisme dins de la bèstia

La biografia sobre Tristán La Rosa dibuixa un periodista culte i ferm en la dictadura

El laboratori ètic més sinistre del franquisme es troba a la zona incerta, mòbil i tèrbola, de la bèstia: les relacions entre el poder i la premsa. Els desitjos privats i l’evidència del control polític, l’evolució íntima i l’exercici de la professió han donat de si un munt d’equívocs prodigiós, però també han prestat algunes de les eines més útils per comprendre la tragèdia de la informació sota una dictadura. Ningú va seguir sent igual el 1939 ni el 1959 ni el 1969: Tristán La Rosa tampoc. I Tristán La Rosa, un estilo de periodismo es proposa a les seves primeres 150 planes oferir les dades i els testimonis epistolars i orals (sobretot d’Antonio Franco i de Manuel Campo Vidal) per entendre la peripècia d’aquest periodista també més enllà de 1969, és a dir, quan es fa càrrec de la direcció de Diario de Barcelona, quan agafa per uns mesos l’agònic final de Tele/eXprés el 1980 i quan ocupa diversos càrrecs a la televisió pública.

La part més apassionant és naturalment la més fosca; més que l’assaig de transformació del Diario de Barcelona pels volts de 1976-1977: l’empresa propietària l’havia posat al cap d’un diari ple de rojos psuqueros en la confiança que controlés les coses, quan de fet va acabar passant més aviat el contrari. Però ja no és aquesta l’etapa heroica de Tristán La Rosa: és només l’episodi que clou amb amargor la trajectòria d’un periodista inusualment culte i prou independent dins de la maquinària de premsa de la dictadura. La seva (auto)candidatura per dirigir La Vanguardia en substitució de Luis de Galinsoga va ser el fracàs més gran de la seva vida, i tampoc va aconseguir ser al capdavant del diari una mica més tard. I malgrat això, potser la desconfiança final de Fraga Iribarne, l’enemistat de Carlos Sentís i el trencament amb Horacio Sáenz Guerrero van acabar donant-li l’empenta suficient per fer un camí imprevist: havia estat un bon corresponsal a Londres des de 1955 (i entre 1963-1965, conseller de l’ambaixada una mica a desgrat) i ho seria a París deu anys més des del 1967.

A l’àmbit privat, l’evolució semblava veritablement escandalosa. En els temps del Contuberni de Munic, quan els participants van haver d’exiliar-se des del juny de 1962, Tristán La Rosa es posa a la disposició d’un d’ells, com pot llegir-se en una carta privada del llavors socialdemòcrata Dionisio Ridruejo: “También telefoneó y se presentó seguidamente en París Tristán: venía a ponerse incondicionalmente a mi disposición. Decidido, si me parecía bien, a abandonar pública y escandalosamente La Vanguardia y declararse exiliado beligerante. Le contuve. Quedó en trabajar para nosotros. Muy requetebién”. I a l’àmbit públic, com a corresponsal, la coherència començava a lligar-se de veritat, sobretot amb les cròniques de maig i juny de 1968 (les segones 150 planes del llibre són una valuosa antologia de textos). A La Vanguardia va poder llegir-se que el balanç dels fets del 68 serà difícil de fer perquè el govern ha comès nombrosos errors i en favor dels estudiants calia dir que “no han pedido para ellos ninguna ventaja material”, com sí que han fet altres estaments socials aprofitant l’enrenou, i els estudiants s’han mogut “por unos ideales superiores, a veces más en nobleza que en practicidad” amb la finalitat de “cambiar las estructuras de una sociedad cuyas imperfecciones” ha denunciat fins i tot Joan XXIII.

I quan dóna notícia del rebombori que hi ha a Londres per l’autorització per publicar L’amant de Lady Chatterley, el final de la crònica publicada a Destino el 1960 apunta que malgrat la lentitud de tortuga dels canvis a Anglaterra, és una societat que “no permanece como otras inamovible y ensimismada”. En canvi, la va espifiar quan Grimau va ser executat el 1963: o bé perquè públicament li va faltar la valentia que havia exposat en privat a Ridruejo (que sí que va escriure una de les denúncies més potents i raonades contra l’execució del comunista) o bé perquè l’habitual anticomunisme delirant del medi li va enterbolir la ment. D’aquesta mena de dades i contradiccions no n’hi ha massa a l’estudi, però tampoc és el que s’ha de demanar a la primera aproximació detallada a la peripècia complicada d’un periodista de la complicada història de La Vanguardia.

 


TRISTÁN LA ROSA,
UN ESTILO DE PERIODISMO
Anna Nogué Regàs
i José Ángel Borja Simón
Fragua
338 pàgines. 26 euros


Para poder comentar debes estar registrado en Eskup y haber iniciado sesión

Darse de alta ¿Por qué darse de alta?

Otras noticias

Avatar
Catedrático de Literatura Española en la UB

IMPRESCINDIBLES

La consulta alternativa sobre la independencia divide a los catalanes

El País Barcelona

El 49% rechaza la fórmula planteada por Mas y el 44% la defiende

Un presidente en la portería

Cristian Segura Barcelona

Jordi Pujol ha establecido su despacho en la vivienda del portero, donde ya tenía su biblioteca personal

El Barcelona copia mal al Madrid

El sentido del juego colectivo madridista subrayó todavía más la derrota blaugrana

Oleguer Pujol tiene un 0,04% de los 3.000 millones invertidos

Una auditoría descarta irregularidades

Lo más visto en...

» Top 50

Webs de PRISA

cerrar ventana