_
_
_
_
_
CRÍTICA / LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Perles rusiñolianes

La lectura d'aquests monòlegs ens remet a l'univers rusiñolià

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) és un dels dramaturgs de la tríada clàssica —que comparteix amb Àngel Guimerà i Ignasi Iglésias— més jocosos i versàtils. Llàstima que trenqués per la drecera de la comercialitat més insolent. Tenia una intuïció acerada pel teatre, sabia tocar temes polèmics i dominava perfectament l’escriptura escènica i, no cal dir-ho, la llengua. En són una bona prova Tots els monòlegs, que recull les 13 peces que va escriure del 1890 al 1919, pensant sovint en un actor o una actriu determinats (com ara Enric Borràs o Anna Monner). Gairebé tots estrenats en teatres públics i editats en vida seva, aquests textos —que inauguren amb Hores angleses, de Ferran Soldevila, la col·lecció De Cor a Pensa de la intrèpida Adesiara— són uns excel·lents exercicis d’estil per afinar la ploma de cara a la dramatúrgia major.

 Els monòlegs rusiñolians focalitzen l’atenció en uns personatges singulars que, amb els seus soliloquis, edifiquen caràcters vius i resumeixen amb uns quants trets tota una psicologia (Josep Yxart dixit). Són, tanmateix, homes i dones amb “ales sense plomes”, com escriu Rusiñol a Ocells de fang (1905). No tenen res d’èpics ni d’heroics, però són dignes de compassió o, si més no, de simpatia. Preserven el deix —un punt idealitzat— dels tipus populars o petitburgesos d’una urbs en transformació galopant. I, sense dissimular-ho gens, mantenen una visió enyorívola del passat. Si bé són pouats de la deu costumista, resulten éssers patètics i irreverents que passen pels filtres contraposats del simbolisme melancòlic i la ironia paròdica.

La lectura d’aquests monòlegs ens remet, tal com recorda Vinyet Panyella en la introducció, a algunes de les constants temàtiques de l’univers rusiñolià: la vida nòmada dels artistes de L’alegria que passa (1891) a L’home de l’orgue; la bohèmia enyorada a Els planys d’en Joan Garí; la crítica dels codis morals petitburgesos —a El sarau de Llotja i El bon caçador— o menestrals —a L’home de sa casa—, en què la pecúnia té un paper destacat; la desmitificació hilarant de l’amor iniciàtic a La primera carta o La minyona suïcida, i, sobretot, del matrimoni a El bomber, En ‘Barba Azul’ o Un bon home —un precedent il·lustre del que anys a venir faria Joan Oliver.

De l’home de l’orgue, orgullós de la seva barba, a la minyona enganyada, que, mentre proclama el seu bolxevisme, s’immola amb Anís del Mono, tot passant pel caçador que mata només el temps, el prestigitador malastruc insalvable, la feminista obstinada a declarar la guerra de sexes —una mostra genial de la misogínia d’època— o, entre d’altres, el foll inventor de l’escudellòmetre, una mena de panacea per resoldre la misèria i acabar amb les classes socials —un dels monòlegs més originals—, tots els personatges clouen indefectiblement les seves confessions amb un bon consell o un corol·lari espurnejant per als espectadors incauts.

Teatralment, les minipeces de Rusiñol tenen el do d’interpel·lar un públic còmplice i, tot i la nimietat de les peripècies, de mantenir-ne l’atenció del començament a la fi, en una il·lació de vegades trepidant. Amb tota naturalitat, els personatges convoquen al seu entorn tot un món, un paradís perdut a escala domèstica.

Llegides avui, aquestes petites perles —com també en són, amb els matisos que calgui, els monòlegs d’Àngel Guimerà, Apel·les Mestres o Juli Vallmitjana— tenen la gràcia de construir un microcosmos que barreja grosso modo el costumisme i la modernitat. Duen l’aroma d’una època avial, la frescor dels arquetips de la Barcelona modernista, els girs d’una llengua genuïna i la nostàlgia d’un món que el tombant de segle s’enduia a tota velocitat.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
Suscríbete

TOTS ELS MONÒLEGS
Santiago Rusiñol
Adesiara
130 pàgines. 14 euros

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_