Perico Sambeat, el saxofonista global

El saxofonista Perico Sambeat (Godella, 1962) encapçala la generació que ha pres el relleu de l’exigua cohort representada per Tete Montoliu, a qui va tenir com a convidat en un dels seus primers àlbums, i Pedro Iturralde. Quan decideix convertir-se en músic de jazz, a la primeria dels vuitanta, Sambeat no té més remei que formar-se a Barcelona, primerament, i a Nova York després. Les possibilitats a València eren simplement inexistents, però després d’un any a Nova York, va tornar a fixar residència en la seua terra natal. Vint-i-un àlbums després com a líder o colíder i quasi 90 com a acompanyant destacat, segueix a València —per a ser exactes a Gilet— sense deixar d’actuar en llocs tan distants com Malàisia o l’Equador i associant el jazz a músiques tan pròximes com el flamenc o els boleros. Dos dels millors discos del 2011 tenen Sambeat com a protagonista o estrela invitada. No exagera la seua oficina de contractació a Barcelona quan el retrata com “el saxofonista de l’estat amb més carrera i projecció internacional”. Paradoxalment, considera que una de les decisions clau en la seua trajectòria va ser no quedar-se a Nova York després d’un any d’estudis i pràctica. “Va ser un any d’aprenentatge tremend, tant musicalment com vitalment, i vaig establir relació amb músics magnífics, però vaig decidir que jo no podia viure en aquell país, en aquella ciutat, amb una manera de ser i de respirar tan llunyana de la meua llatinitat, entre cometes”.

Aquesta decisió no va impedir l’envol de la carrera internacional del músic valencià. Més aviat al contrari. Amb el trompetista Michael P. Mossman, el pianista David Kikoski, el contrabaixista Bill Moring i el bateria Keith Copeland, amb qui va fer amistat a Nova York, va efectuar una gira europea que va culminar amb la gravació de l’àlbum Uptown dance en els Estudis Tabalet d’Alboraia. “Per a mi va ser molt important, com la realització d’un somni que abrigava des que vaig començar com a aprenent a tocar i estimar el jazz, perquè sense voler fixes la mirada en el món anglosaxó i, quan vaig aconseguir gravar un disc amb alguns dels meus temes amb músics de jazz de tant de nivell, no m’ho acabava de creure. Encara vaig recordar la sensació d’aquella gravació”.

—Ha tornat a sentir-la alguna vegada?

—No l’he deixada de sentir, ha, ha! Però llavors era nou i era bestial.

A punt de complir 50 anys, pel camí ha compartit gravacions, concerts i il·lusions amb músics de les més diverses nacionalitats, ha multiplicat les associacions del jazz amb altres músiques i ha treballat colze a colze amb músics valencians per impulsar l’escena local. “Alguns dels meus músics favorits viuen ací”, assegura, alhora que prepara dos àlbums nous, un amb la valenciana Sedajazz Big Band i un altre amb un quintet internacional en què figura el seu vell amic el bateria Jeff Ballard, al mateix temps que fa classes per a músics estrangers en la Berklee School de València, estrenada recentment, consolidat com artista local de dimensions globals.

Un nou disc de jazz energètic

Dos dels millors àlbums de jazz que es van publicar el 2011 a Espanya tenien com a líder o convidat Perico Sambeat. Amb el contrabaixista Javier Colina i Silvia Pérez Cruz, va gravar En la imaginación, disc on es revisen clàssics cubans. També l’acompanyava Colina en Baladas, on el saxofonista valencià du a terme “un treball que ha estat latent entre els meus projectes des de fa anys”, un repertori de temps lents amb estàndards del jazz, boleros i fins i tot a alguna copla. Era un disc plàcid, homogeni i amb repertori alié, molt diferent del que acaba de gravar amb Jeff Ballard, titulat Elastic. “En realitat, jo he fet molt pocs discos homogenis i aquest nou disc és divers, tot temes meus, i energètic, amb una mescla de temes straight i també bastant contemporanis i altres en l’ona groove [amb sentit rítmic que convida al ball], algun dels quals elèctric, perquè utilitze pedals i és un poc funk…", explica Sambeat per reforçar la tria de Ballard en aquest àlbum. “Jeff toca açò increïblement bé, ja que va estar quatre anys amb Ray Charles”.

Amb ‘Elastic’, Perico Sambeat s’allunya del to plàcid de ‘Baladas’

El guitarrista portugués André Fernandes, el pianista belga Eric Legnini i el contrabaixista francés Thomas Bramerie completen el quintet amb què Perico Sambeat ha gravat el que serà el seu pròxim àlbum com a líder. “La bateria estava clara, perquè Jeff vivia a Barcelona i he tocat amb ell des de fa anys”, explica el saxofonista sobre l’elecció de la banda. Respecte als altres: "Amb Bramerie vaig tocar fa un parell d’anys a París, en el grup de Bruce Barth, i em va encantar; entre els pianistes possibles em vaig decantar per Eric Legnini, amb qui també havia tocat fa temps a París i és meravellós; quant a André Fernandes, a banda que és un dels meus guitarristes favorits, per a la música que volia tocar podíem haver triat un altre vent, però vaig preferir la guitarra, perquè en els temes més contemporanis, on utilitze pedals i sone més elèctric, m’anava millor una veu que poguera tant doblar les meues melodies com crear atmosferes en el terreny harmònic".

Pròxim a 50 anys, Sambeat considera “no haver canviat molt” al llarg de la seua carrera. “Continue gaudint moltíssim tocant aquesta música, estimant-la i vivint d’això”, afirma. “Em considere molt afortunat”, manifesta més de trenta anys després d’haver decidit dedicar-se al jazz, haver recorregut món i haver col·laborat amb desenes de músics com Mark Turner, Kurt Rosenwinkel, Brad Mehldau, Bernardo Sassetti, Pat Metheny, Wallace Roney, Carlos Barretto, Michael Brecker, Maria Schneider, Larry Grenadier, Kalman Olah, Tete Montoliu, Marc Miralta, Gerardo Núñez, Chano Dominguez o Victor Mendoza, entre altres d’una llarga llista d’experiències enriquidores. “He fet el que he volgut, sense fer la més mínima concessió artística. Mai no havia somiat de sentir-me tan còmode musicalment com em sent ara, entre altres coses, perquè la veritat és que no tenia molta confiança en el meu talent quan vaig començar”.

—Ningú no ho diria.

—Fer-me músic va ser una de les primeres decisions de la meua vida. Feia COU i no veia ni sola una carrera en l’horitzó que m’agradara. Em preguntava si podria fer-me músic, encara que pensava que igual no hi serviria molt. Però vaig arribar a la conclusió que només que poguera tocar amb una orquestreta fins que em morira, seria feliç.

—Per què el saxo?

—Devia tenir 18 anys i tocava la flauta, però vaig pensar que amb una flauta no eixiria avant, llevat que fora un virtuós. Vaig provar amb el saxo, em vaig dir ’que fàcil!’, i fins ara.

Fins ara és una trajectòria amb nombrosos premis i reconeixements. El seu àlbum Ziribuye, gravat amb un sextet i amb la veu de la seua neboda Elma Sambeat que canta un tema en valencià, va ser situat per la revista Cuadernos del Jazz entre els 10 millors discos espanyols de la dècada passada. I Flamenco Big Band, el seu primer projecte com a director d’orquestra, produït per l’Institut Valencià de la Música per al festival Xàbiajazz 2007, va acaparar distincions pertot arreu. Per a aquest projecte va convidar a cantar Miguel Poveda, igual que per a Ademuz (1995) va convidar Enrique Morente. La relació amb el flamenc ha estat una constant des de llavors, però també ha posat accent jazzístic a la música renaixentista i al cant gregorià, s’ha relacionat amb el hip hop i el funk i ara estudia les músiques del Magrib per a les seues classes en la Berklee.

"Compondre és una tasca àrdua, però sóc molt cabut".

“Hi ha qui considera que les meues composicions per a flamenc són diferents de les de jazz, però jo crec que no”, assegura. “És la mateixa aproximació, amb una sèrie d’acords i em deixe portar o imbuir per l’atmosfera, que és el que faig quan toque jazz i improvise. En el fons és el mateix, encara que canvien les formes o els ritmes”. La clau de la seua filosofia és que “el jazz és universal i pot enriquir qualsevol música amb què s’associe”. I la tendència actual és, segons sembla, a associar-se. En una entrevista publicada per la revista de Xàbiajazz, Sambeat considerava que “vivim una època de nacionalismes en el jazz” i ho veu com una “tendència natural, tal vegada com ja va ocórrer amb la música clàssica en el segle XIX, amb Bartok i altres”. Èmfasi en la identitat davant de la globalització? “Probablement tinga a veure amb una afirmació de la identitat”, accepta, “però en el sentit de pensar que mai no tindràs una veu pròpia i tan personal tocant estàndards del jazz com marcant un accent propi que tinga a veure amb les teues arrels. Ací tenim molta sort de tenir una música tan rica com el flamenc”.

Perico Sambeat compon sense parar, però també practica estàndards sense parar. “Compondre és una tasca àrdua, però sóc molt cabut. Cada nota d’un dels meus temes és un part. Tots passen severs controls de qualitat i al final ho trac a la llum perquè estan mig bé. Però mai no oblide d’on ve la meua música, en ma casa practique només estàndards, em pose el metrònom, em grave i ho escolte i dic, açò sí i açò no”. No es planteja objectius a llarg termini. “Sé que prompte o tard faré un disc de big band que no siga flamenc, perquè a poc a poc vaig escrivint coses i potser en el futur treballe amb cordes. Veurem, deixe que les coses fluïsquen”.

Respecte al jazz valencià considera que “cada vegada hi ha més nivell, alguns dels meus músics favorits estan ací”. “Però no sé si aquesta societat, València en particular, està a l’altura dels seus músics”, confessa. “El pressupost per a ajudes discogràfiques a Catalunya és 10 vegades més alt que el d’ací i no hi ha un auditori amb programació contínua de jazz com allà. El Palau de la Música es limita a fer un festival anual on els valencians han de tocar a taquilla. Cal llevar-se el barret davant del festival que va organitzar fa poc un club privat com el Jimmy Glass, sense cap ajuda pública, i comptant amb músics valencians a caixet. No aspire que siga com París, on un 35% de la programació ha de ser francesa i el músic està protegit, però sí, almenys com Barcelona"

A Barcelona resideix el trombonista valencià Carlos Martín, el primer àlbum del qual, gravat a Nova York, ha tingut també amb la col·laboració de Sambeat i està a punt d’aparéixer. També veurà la llum enguany el nou àlbum de la Sedajazz que dirigeix Francisco Blanco i on figuren temes arreglats per Sambeat i pel també saxofonista Jesús Santandreu. La col·laboració amb músics valencians és permanent. "Ací hi ha una bona cultura jazzística des de fa temps, però", puntualitza, "cal alimentar-la perquè no llanguisca".