“La música en viu s’està morint a Barcelona; cada cop n’hi ha menys”
Joan Mas explica com ha canviat l’oci nocturn a Barcelona els darrers anys
A l’últim quart de segle la nit barcelonina ha canviat de forma radical. Pocs són els locals que segueixen dempeus i encara menys els que mantenen una línia de coherència similar a la que tenien el 1992. Jamboree és dels pocs, reinaugurat aquell any olímpic, que no ha aturat des de llavors la seva activitat centrada en el jazz. El petit soterrani de la plaça Reial acaba de celebrar 25.000 concerts. Una xifra de la qual ningú pot presumir a Espanya i molt pocs (si n’hi ha) a tot el món.
“Impressiona i fa molta il·lusió”, comenta Joan Mas (Barcelona, 1958), propietari del local, amb l’aire de qui no vol donar importància a la cosa. És el responsable de l’empresa Mas i Mas, que gestiona Jamboree, Els Tarantos i Moog, però que ha arribat a controlar vuit locals a Barcelona, a més d’un parell de festivals. “Com a empresa ja hem celebrat més de 51.300 concerts a la ciutat”, afegeix sense deixar-se arrossegar pel mareig que provoca una xifra com aquesta.
Pregunta. Com ha canviat l’oci nocturn a Barcelona des de la inauguració del seu primer local, La Boîte, el 1990?
Resposta. No té res que veure! La manera de viure la nit canvia amb cada generació perquè canvia la forma de relacionar-se dels joves. Hem passat èpoques hippies, ie-ies, technos... Actualment, el canvi més important és internet. Abans, el relacions públiques era un personatge important per a un local. Ara tinc sis persones treballant contínuament a les xarxes socials i fotògrafs totes les nits. Abans, era impensable anar a una discoteca i que a l’entrada et fessin una fotografia que després tothom pogués veure... No hi aniries, a un lloc així! En canvi, ara ho exigeix el mateix client: no solament es vol veure fent el ximple, sinó que també vol veure qui hi ha anat i amb qui. La discoteca que no ho té, no funciona. El públic és més important que la música; inconscientment, quan surts ho fas per trobar-te amb altra gent. I les xarxes socials són essencials per a això, ja formen part de la persona. No hi ha discoteca que no tingui wi-fi perquè els assistents es puguin connectar entre ells. Fa uns anys, s’anava a la discoteca a lligar, ara es lliga per internet i es queda en la discoteca o es lliga a la discoteca per internet. Tenim programes perquè la gent que està a cada moment en la discoteca, i que no es coneix, puguin contactar entre si.
“Abans era impensable que a l’entrar al local et fessin una foto; ara ho exigeix el mateix client”
P. Les discoteques han canviat, però com és la salut actual de la música en viu?
R. La música en viu s’està morint. A la nit de Barcelona hi ha cada vegada menys música en viu i, en canvi, proliferen els locals il·legals que se salten les normatives.
P. S’ha vist un canvi de sensibilitat amb l’arribada del nou consistori barceloní?
R. El nou Ajuntament ha demostrat tenir una certa sensibilitat... però a la seva manera. Han començat a fer coses, si bé és evident que no hi entenen de música; és lògic fins a cert punt, però no ho és que no es deixin assessorar o aconsellar per la gent que hi entenem. Treuen una llei, que en realitat ja estava prevista des d’abans, per posar música en tot tipus de locals, però ho fan imposant unes normatives impossibles de complir. Són normes marcades pels tècnics de l’Ajuntament, que ni són músics, ni melòmans, ni saben amb quin afecte s’ha de tractar la música. O sigui, que estem com abans: o no es compleixen les normatives o no hi ha música en directe.
“L’Ajuntament de Barcelona no hi entén de música, i no és lògic que no vulgui consells”
P. En què es basen aquestes normatives?
R. Essencialment, són normes sobre seguretat i molèsties. Et fan inspeccions i et marquen limitacions de volum, encara que no molestis els veïns. Al damunt de Jamboree, per exemple, hi ha un hostal de gent jove, i l’últim tècnic es queixava que eren els veïns els que feien massa soroll i no podia fer la prova! Els controls, a més, són cars, t’obliguen a instal·lar un equip per limitar el volum que és d’una marca determinada, Cesva, que no és la més barata del mercat. Això ho encareix tot molt i es converteix en un calvari, perquè el limitador ha d’estar connectat a l’Ajuntament i ho poden desconnectar quan volen.
P. En seguretat, sembla més raonable que les mesures siguin força estrictes...
R. El primer que no vol que al client li passi res dolent soc jo. Evidentment, hi ha d’haver mesures de seguretat, i s’han de complir. Però el que no pot ser és que cada any en treguin una de nova i s’hagi de canviar tot. Si al món hi ha un incendi en una sala de festes, surt a tots els diaris, però són milions les sales de festes arreu i molt poques s’han cremat. A més a més, quan hi ha hagut morts sempre ha estat perquè les sortides d’emergència estaven bloquejades.
P. Manté l’Ajuntament contacte amb el sector?
R. Seria lògic com a mínim escoltar una persona que, com jo, porta 30 anys en actiu organitzant concerts diàriament, però no han tingut aquest detall. Per exemple, tots els alcaldes han passat pel Jamboree algun cop menys l’actual. Cada regidor de Ciutat Vella em telefonava per parlar sobre el tema de la música. He intentat quedar diverses vegades amb la regidora actual, i no ho he aconseguit. També vaig intentar sense sort quedar amb la regidora de Cultura anterior; amb l’actual encara no ho he provat.
P. Sembla contradictori parlar que la música en viu pot desaparèixer a causa dels obstacles legals en una ciutat que té tres escoles superiors de música produint anualment una xifra molt alta de professionals.
R. I, a més, músics de nivell. No ho puc entendre, no sé on toquen! Han començat la casa per la teulada. Com els pobles que han construït auditoris abans de crear afició per la música. Barcelona podria ser el centre musical d’Europa. Ho té tot per ser-ho. Primer, el Mediterrani: a París et congeles! Després, un esperit obert: els músics estrangers es troben més bé aquí que a qualsevol altra ciutat, i la prova és que molts fan gires europees però viuen aquí. Solament seria necessari donar una petita empenta per aconseguir que Barcelona fos una ciutat oberta a la música i així aconseguir que els guiris no vinguessin solament a veure la Sagrada Família.
